Quarta pràctica

A la classe d'avui, amb l'Ernest Luz, hem tractat el tema dels "Mecanismes de Defensa".
Aquests mecanismes són dispositius del "jo" que serveixen per a protegir la estabilitat psíquica de les persones i n'eviten el desequilibri.

Ens remuntem al segle XIX, quan ja estava establert el Cognitivisme a l'hora de parlar de les persones. Es parlava de les seves actituds, els seus sentiments... I s'utilitzava el psicoanàlisi com a mètode per a mesurar el comportament humà.

Sigmund Freud, s'interessarà per diversos trastorns que no tenien explicació. Per exemple, els fenòmens histèrics, els quals no tenen base mèdica. Freud s'inspirà en Charcot, que deia que el que no s'hi veu o no pot caminar, en estat hipnòtic si que podia fer-ho. Aconseguiria curar-se, si en estat de vigília recorda algun símptoma de la seva malaltia, és a dir si fa una presa de consciència i accepta i integra el que li està passant.
Breuer exposarà el primer text fundacional de la psicoanàlisi per descriure l'interior. Aquest text serà desenvolupat per Freud.
Per això Freud, deia que hi en la persona hi ha dos estats de consciència excloents.
El conscient s'adona del que li passa i l'inconscient no se n'adona. No tenim clara consciència del que passa a la ment, no hi ha accés directe (És com un Iceberg).

L'esquema que representa a grans trets la nostra ment podria ser aquest:

Conscient /   (preconscient)    / Inconscient

-Cal dir que gran part de la nostra vida la passem en l'inconscient (desitjos, impulsos, experiències, vivències, traumes...). De vegades aflora de manera emmascarada a la consciència, però el que podria passar és que si l'incoscient, va al conscient més del compte, pot provocar un desequilibri psíquic.
    
Freud proposa la teoria de la personalitat:
-ID: és innat (desitjos i impulsos de l'organisme)
-EGO i SUPEREGO (són incorporacions)

L'Id és el principi de plaer, que busca una satisfacció immediata i evita les coses que poden fer mal. Coopera en solitari fins els 2 anys de vida. Ens acompanyarà sempre.
L'Ego és fruit de la interacció amb el medi i es construeix a partir del Principi de realitat (Jo voldria...). Sorgeix a partir dels 2 anys.
Hi ha una dinàmica interna entre l'ID i l'EGO. Si aquesta dinàmica no hi és, el nen quedaria frustrat ja en aquesta edat. L'ID i l'EGO són egoïstes, no es tenen en compte els demés, per això es diu que els nens són perversos i polimorfes. La naturalesa essencial del ser humà és ser egoïsta.
El SUPEREGO té en compte als altres, genera el sentiment de culpabilitat, els remordiments... És la veu de la consciència. Sorgeix als 3 anys.
Finalment, hi ha una dinàmica entre els 3 elements (ID - EGO - SUPEREGO) que determina el comportament humà.
Freud també parla de "Libido" quan es refereix a l'energia vital i global (la major part és de caire sexual) i G.Jung i Adler, tractaven sobre les associacions de paraules (conscient-inconscient, somnis) i van decidir separar-se de Freud quan va començar a fer la teoria de la personalitat.

La teoria del desenvolupament psicosexual:
Són etapes de plaer que s'han de superar, si no, es provoca una fixació o un encallament en una etapa que canviarà el comportament:
Fase oral -> (boca) Fins els 2 primers anys. Si hi ha un encallament li afectarà d'ara en endavant.
Fase anal -> Retenir la retirada d'esfínters li pot suposar danys futurs. És de 2 a 3 anys.
Fase fàl·lica -> Descobrir els genitals i diferenciar nen-nena. És dels 3 als 6 anys. Es pot donar el cas del Complexe d'Edip, on el nen s'enamora de la mare i té por de que el pare se n'adongui. Per això, intenta fer una ambivalència, s'ha d'identificar amb el seu pare perquè si no pot ser que el castri. Sent incomoditat per superar aquest complexe. El nen s'acabarà identificant amb el pare i la nena amb la mare.
Fase latència -> És la maduresa sexual fisiològica que va dels 6 als 12 anys.
Fase genital -> Indica que totes les etapes anteriors han estat superades.
Si s'encallés en alguna d'aquestes fases, es podria explicar el perquè de la Pederastia d'una persona adulta.

Melanie Klein, fa una teràpia del joc simbòlic per tal que els nens manifestin elements inconscients. Aquí els actes quotidians no es tenen en compte perquè no són falsables.

A continuació, Anna Freud, va seguir la teoria dels mecanismes de defensa i va fer un llistat dels seus tipus:
1. Repressió (dels desitjos de l'ID): No permet que aflori al conscient, és experiència guardada.
2. Negació: Es nega un esdeveniment (allò no ha passat, allò no existeix). Es pot fer, però si es tracta d'un mecanisme de defensa, la persona ho nega i s'ho creu ella mateixa, es convenç de que no s'ha produit.
3. Projecció: Veure fora de nosaltres el que hi ha o passa en nosaltres mateixos (No ho assumeixo).
4. Racionalització: Pretén trobar explicacions racionals a coses que passen (A->B)
5. Intel·lectualització: Busco explicacions racionals que protegeixi allò que la persona sent (Per tal que no hi hagi dolor).
6. Formació reactiva: Tenir gelosia i igualment tractar a la persona amb hostilitat.
7. Regressió: Comportament que correspondria a una etapa anterior (Involució).
8. Desplaçament: El que no expresso en un moment, després ho pagaré amb els amics, parella, família...
9. Sublimació: Canalització d'un impuls potencialment perillós. És la base de la intel·ligència emocional.

A part d'això, també se n'ha parlat sempre dels Set Pecats Capitals, que són:
Ira (cargat d'energia) - Luxúria (impuls sexual) - Gula - Peresa (necessitem dormir i somiar) - Supèrbia (ser competents) - Enveja i Avarícia.

A continuació, la Paula Galán, l'Elias Muratet i jo, com a exemple, hem descrit una reacció positiva, com a mesura de defensa sublim, i una
altre de negativa en vers de cada situació:
Ira - Constructiu: Fer, intensament, alguna activitat física en grup, que normalment ens agradi de fer, com ara algun 'hobby' o esport.
 Destructiu: Posar en evidència i ridiculitzar, davant de la gent, a la persona que ens ha ocasionat la ira.
Luxúria - Constructiu: Participar en actes socials, cercant la integració amb el grup i l'establiment de relacions interpersonals-
  Destructiu: Aïllar-se, negar la realitat o considerar-la com a "normal".
Gula - Constructiu: Fer-se donant de sang. Destructiu: Vomitar després dels àpats.
Peresa - Constructiu: Comprometre's amb col·laboracions i activitats socials.
 Destructiu: Dormir en les estones lliures.
Supèrbia - Constructiu: Compartir i oferir les teves facultats en que tanta competència es té, en favor d'un bé social.
Aportació d'aquestes qualitats en un bé comú, com per exemple accions culturals o de barri.
(En funció de les habilitats i competències es podria cercar una activitat més concreta).
 Destructiu: Intentar ridiculitzar als altres.
Enveja - Constructiu: Prendre consciència dels valors, competències i facultats d'un mateix i exportar-les en bé de la comunitat.
Destructiu: Intentar agafar per la força l'objecte de l'enveja.
Avarícia - Constructiu: Estalviar de cara a un objectiu, si fos comú, millor. (En el fons seria gairebé mñes un sacrifici del que
deixés de fer per l'objectiu, que avarícia en sí).
  Destructiu: No ajudar econòmicament als familiars o amics que estiguin necessitats, quan s'està sobrat de diners.

Aquesta classe m'ha servit per reflexionar sobre els meus actes, perquè la majoria de les vegades em regeixo per aquests pecats capitals sense adonar-me'n. Jo estic d'acord amb la Teoria de la Personalitat de Freud, és a dir, que tenim els nostres desitjos i impulsos però que seran canalitzats per tal de no fer mal als demés.
Tampoc sabia que gran part de la nostra vida es desenvolupa a l'inconscient, i gràcies a això entenc certes reaccions que de vegades no he sigut capaç de justificar-les.
També m'ha impactat que la infància sigui un punt determinant per a la futura conducta d'una persona, i que és molt delicada perquè si no, més endavant hi ha greus trastorns conductius.
Quant als mecanismes de defensa com la negació, no sabia que es tractava d'un mecanisme de defensa, sinó que la persona ho feia expressament. Ara ja ho sé i crec que m'ajudarà per tenir més paciència a l'hora de que em neguin una cosa que jo sé que és veritat, perquè per aquest fet he tingut molts problemes, ja que odio que m'enganyin i també odio que em reconeguin el que és veritat després d'haver-ho estat negant repetidament.
Em crida l'atenció també la formació reactiva, que en tenir gelosia en vers una persona, la segueixes tractant amb hostilitat, quan en veritat algú es mor de ganes
d'enviar-la a passeig. Aquests mecanismes són curiosos, i no sabia que formaven part de l'innatesa.

Tercera pràctica

Avui amb el professor Ernest Luz hem fet la tercera pràctica de Fonaments de Psicologia:

Al principi, hem recordat el que vam parlar a la classe anterior, és a dir, sobre l'Esctructuralisme i
 sobre el Funcionalisme W.James, qui s'interessa per com funciona la ment, la memòria, les emocions, la motivació i el llenguatge.
També hem esmentat les tècniques de modificiació de la conducta que es basen en premiar o castigar conductes que es consideren correctes o incorrectes. Actualment, programes de televisió com la "Super nanny" es basen principalment en aquestes tècniques.
A continuació, hem parlat del DSM4, un llibre que classifica els transtorns mentals i ha curat a milions de persones.
Ens hem contextualitzat a l'època d'Ellis i Beck que segueixen el mateix plantejament conductista que Skinner (1904-1990) el qual es fixa en la forma de comportar-se segons la manera de sentir i pensar de la persona.
Però, en el que ens hem centrat en aquesta classe ha estat en els anys 50, quan van aparèixer a el Cognitivisme que es basava en l'esquema "Estímul - Organisme - Resposta - Conseqüència", per a definir la conducta d'un ésser humà, és a dir
per a definir la conducta d'un ésser humà, és a dir, que els homes no som màquines sinó que pensem abans d'actuar, quan estem actuant i després d'actuar.
Els estímuls que rebem de l'exterior passen per un filtre personal i després es produeix una resposta i seguidament conseqüència.
És important comentar que Ellis i Beck, i els cognitivistes no neguen la part instintiva de la persona en sí.
Beck exposa una nova teoria de la depressió, la qual defensa que la forma de pensar pessimista genera un estat depressiu. Pensar, sentir i fer és l'esquema cognitivista que Beck utilitza en la teoria, i a l'igual que els cognitivistes classifica diferents maneres de comportament.
Creuen que sentir és l'esdeveniment activador (a una noia li deixa el xicot), que es donen uns pensaments i unes creences (sóc una perdedora, el necessito...) i unes conseqüències emocionals conductuals (tristesa,furor,estar sense menjar,beure més alcohol...)
Defenitivament les distorsions cognitives (pensaments amb conseqüències negatives en l'estat dànim i conducta)
són per tant uns esquemes equivocats, ja que són desagradables i ens fan actuar de manera no constructiva,
d'interpretar uns fets que generen múltiples conseqüències negatives.
Les principals distorsions cognitives que es donen en una persona són:
-La Generalització excessiva
-L'Abstracció selectiva
-La Polarització
-La desqualificació d'allò positiu
-La lectura del pensament (presuposar fets)
-Endevinar el futur de certs fets
-Magnificació i minimització de coses o persones.
-Raonament emocional, en comptes de racional.
-Etiquetar erròniament
-Autoinculpació (sigui o no sigui legítima la culpa)
-Personalització
-Imperatiu categòric (autoexigència desmesurada, sempre descontent i sempre pendent de l'"haver de fer"

La Roser Perez, la Vicky i jo, la Marta Gironella hem posat dos exemples per a cada distorsió cognitiva:
Generalització excessiva: Suspenc un examen a la Universitat, no em treuré la carrera.
     La meva amiga arriba tard, tothom arribarà tard quan quedi amb mi.
Abstracció selectiva: Faig una exposició oral i m'entrebanco en una paraula, per tant, tota l'exposició oral sortirà malament.
        Un professor em contesta malament, això vol dir que no li caic bé.
La Polarització: La meva amiga m'explica una mentida, llavors tothom és mentider.
   Actualment no tinc parella, per tant seré sempre soltera.
La desqualificació d'allò positiu: Tot i haver estudiat durant quinze dies, m'ha anat bé i penso que tot ha sigut sort o casualitat.
       La meva amiga m'abraça i m'agrada que m'ho fagi, però segur que  em vol demanar quelcom.
La lectura del pensament: Em fa vergonya plorar perquè les meves amigues em veuran dèbil.
     No vaig a sopar perquè segur que no m'hi volen.
Endevinar el futur de certs fets: Segur que si li dic a la meva mare que m'acompanyi al centre comercial, dirà que no en té ganes.
      No li demano els diners al meu company perquè segur que no en té.
Magnificació i minimització de coses o persones: M'agradaria treballar en una discoteca però no tinc el curriculum com per que m'agafin perquè
       és una discoteca guai i no seré prou per a ells. (minimització)
       Conec a un noi a la primera cita i no voldrà tornar a quedar amb mi perquè és molt culte, amb gran poder adquisitiu
       i d'una bona familia i jo sóc de familia pagesa, no tinc treball i disposo només dels estudis bàsics. (magnificació)
Raonament emocional: M'aixeco trista i el dia m'anirà malament.
       Ahir vaig explicar-li a la meva amiga un problema, avui no m'agafa el telèfon perquè sap que estic trista.
Etiquetar erròniament: Aquest porta un jersei Lacoste, segur que és un "pijo" repel·lent.
         La meva pacient no ha dinat, segur que té un trastorn alimentari.
Autoinculpació: Hem fet el treball en grup, hem suspès i crec que ha sigut la meva part la que no estava bé.
  Els meus pares s'han divorciat perquè em porto malament.
Personalització: Sempre arribo d'hora per agafar el tren i aquest sempre arriba tard, i avui que el tren arriba puntual el perdo perquè jo arribo tard.
   Un conductor ebri m'ha atropellat i penso que és perquè jo no he vigilat a l'hora de creuar el carrer.
Imperatiu categòric: M'he de treure la carrera amb un 10 perquè si no, seré una fracassada.
       No hauria d'haver sortit perquè la nit ha sigut un desastre.

Aquesta pràctica m'ha semblat molt interessant ja que, el professor Ernest ens ha ensenyat les distorsions cognitives, uns pensaments amb conseqüències negatives en estat
d'ànim i en la conducta que en un moment donat poden passar-li a qualsevol, però si aquests es presenten molt sovint, ja es parla d'una conducta depressiva amb poca autoestima.
Crec que coses com autoinculpar-se per alguna cosa que ha sortit com nosaltres no volíem o desconfiar de la gent (etiquetar erròniament)
són pròpies de situacions rutinàries. Per això, al meu grup i a mi ens ha estat fàcil donar exemples d'aquestes distorsions, perquè en moltes d'elles ens hi hem
sentit identificades ja sigui per la pròpia experiència o per la gent del nostre voltant.