Segona pràctica

Avui, a la segona pràctica hem tractat el tema del Conductisme.
Aquest corrent fou impulsat per J.Watson i defensa que els estats de consciència no es poden estudiar, i per tant la Psicologia s'ha d'ocupar d'observar els comportaments excluïnt tot procés mental. Defensa també que a l'hora de néixer nosaltres som com una pissarra en blanc i depenent dels estímuls que rebi el nen, aquest serà d'una determinada manera socialment.
L'únic problema que té el conductisme és que tracta les persones com a màquines, tot suposant que ja actuaran d'una determinada manera segons l'estímul que se li presenti.
Els antecedents del conductisme són Pavlov, el qual segons el condicionament clàssic defineix l'actuació natural com a una reacció incondicionada davant d'un estímul (per exemple com quan els gossos saliven en veure el menjar), i Skinner defensa un condicionament operant dient que el comportament d'una persona depèn d'un estímul i que en funció de la resposta d'aquest, la conseqüència final variarà. (Estímul-resposta-conseqüència)
Aquests dos condicionaments són les primeres tècniques de la modificació de la conducta.

També hem parlat de les fòbies, que per explicar-les fa falta l'associacionisme, és a dir, una reacció conductual fixa en veure un estímul (aranya).
-Un nen és molt sensible als estímuls i segons la reacció dels adults en una situació de 'risc', actuarà d'una manera o d'una altra veient la gravetat de la situació.
Per això podem parlar d'una por evolutiva que depèn del moment de la vida que s'estigui visquent. Els nens per exemple tenen por a la foscor i als estranys, més endavant tindran por als mostres, i al cap d'un temps a la mort. Tot i així, sempre hi ha una reacció de fàstic innata cap a determinats estímuls.
Mary Cover Jeans és una psicòloga que explicar com fer desaparèixer les fòbies i descondicionar la por tot presentant aquesta por en una situació relaxant. Aquest és un bon mètode, però també n'hi ha d'altres més efectius.

Amb el meu grup a classe, fomat per l'Elias Muratet, l'Oriol Larré i per mi, hem creat 10 passos de dessensibilització sistemàtica, és a dir, intentar treure la por d'un nen que va veure per la televisió un accident d'autobús i que a partir d'aquell moment no s'ha atrevit a pujar-ne a un altre.
Aquest és el procés:

1.- La compra d’una joguina (si pot ser entre d’altres) que sigui un autobús (o el més similar possible), intentant que als 7 anys en el joc simbòlic introdueixi ell mateix aquesta figura en el seu temps lúdic.

2.- Que jugui amb el autobús abans comprat.

3.- Fer-li imaginar que ell puja a aquest autobús, com els seus ninos pugen al de joguina, i que no té perquè passar res de dolent.

4.- Aprofitar d’anar al carrer per que s’adoni de que hi circulen molts autobusos (no com a la Facultat que son cars de veure i hi passen molt poc sovint), i que formen part de la naturalitat dels desplaçaments de la gent i que són importants pel bé de tots plegats, ja que redueixen al contaminació i ajuden a la cura del medi ambient, i és una forma força adient de desplaçament. A més tenen uns colorets animats i força agradables. Seria adient que dins dels autobusos hi reconegui gent coneguda o estimada per a ell, que hi viatja feliçment.

5.- Remarcar, a casa, la funcionalitat positiva del transport públic, ja que permet anar a llocs on a ell li agradaria anar, com ara el zoo, o al parc, o a casa dels amics. Que és un transport important per a tothom, ja que es el menys contaminant i que evita aquestes aglomeracions de cotxes als carrers, que es ràpid i funcional. Que si fan coses molt interessants: els marquen els bitllets amb una màquina que fa sorollets, que hi ha botons per demanar les parades que encenen llumetes, etc.  El missatge ha de ser que els autobusos son importants per tothom, inclòs ell.  Aclarir-li tots els dubtes que pugui tenir sobre els autobusos. NO MENTIR-LI MAI. Si pregunta pels accidents, dir que tothom pot tenir accidents, però que els autobusos son dels vehicles més segurs que hi ha.

6.- Anar amb ell i fer-lo pujar i baixar del autobús sense que es tanquin les portes ni que circuli, si pogués estar aturat millor. I ensenyar-li que no pot haver cap perill en aquest vehicle. Dir-li clarament que “avui NO anirem amb l’autobús”, que només volem que el conegui millor, per dins. Seria bo d’entrar per un costat i sortir-ne per l’altre. Ja que el objectiu no és que “vagi” amb autobús, sinó que conegui millor les seves particularitats. Seria interessant que ell fes preguntes sobre coses de dins del autobús, o fer-li nosaltres comentaris, com ara lo grans que son les finestres en comparació amb les del nostre cotxe, o el volant tan gran que te el xofer, o les rodes immenses que te, tot allò que pot fer “xulo” el vehicle als seus ulls. Seria important poder repetir varis cop aquesta fase, fins que ell es mogui amb desimboltura pel interior del vehicle.

7.- Un cop superat el pas anterior, mirar d’entrar amb ell al autobús, que tanqui les portes i que arrenqui, però que no circuli. Fer-lo assentar i que es trobi còmode al interior. També repetiríem aquesta fase tants cops com calgui fins que ell s’hi trobi bé.

8.- Pujar al autobús i fer una parada acompanyat. Mirar de fer el trajecte fins a algun lloc del seu interès (el zoo, per exemple), però de parada en parada. Si se li fa massa dur, tornar a casa xino-xano. Repetir l’experiència, de parada en parada, si es possible fins assolir la arribada al zoo, però sense forçar-lo. La tornada fer el mateix. Repetir aquesta fase tantes vegades com calgui fins que ell s’hi senti còmode.

9.- Fer el trajecte seguit, de casa al zoo, amb la nostra companyia. Repetir varis cops, fins a proposar-li a ell si es veu en cor de fer el trajecte tot sol. Repetir el procés tantes vegades com calgui.

10.- Quan ell faci el viatge tot sol, que seria el pas 10, seria interessant que “per casualitat” es trobés algun parent o amic o conegut (amb qui ell hi tingui confiança), que el pugui estimular en “lo gran que ja es, que ja va tot sol amb l’autobús”, i que, en certa mesura, li faci companyia. (I al mateix temps ens serveix per garantir-nos que intervindrà en ajut del infant si en el viatge es produeix cap crisi).

Aquestes serien les 10 fases que dissenyaríem per superar la fòbia als desplaçaments en bus.

 Valoració:

Com dèiem abans, caldria tenir opcions alternatives en cas de que en alguna fase el procés resultés massa dur per a ell, en aquest cas caldria cercar un conjunt de subfases per vorejar el problema i reincorporar-nos d’una altre manera a la resta del procés.
M'ha agradat aquesta classe perquè he après que en nosaltres existeix una por evolutiva, que segons en quina etapa de la vida ens trobem, ens fan por determinades coses més que d'altres. Aquesta era una cosa que no sabia, ni tampoc que teniem un sentiment de fàstic innat a certes coses, creia que això depenia només de cada persona.
He après també a com dissenyar 10 passos per a que un nen perdi la fòbia a pujar-se a l'autobús., però que tot depèn molt de les variables de la situació, com el caràcter del nen, la pressió a que pugi a l'autobús...

Primera pràctica

La primera pràctica de l'assignatura tractava de la INTROSPECCIÓ.
La introspecció, és el procés pel qual es fa una observació ininterrompuda de la nostra ment.

El professor Ernest, va deixar-nos 10 minuts per practicar aquest procés i va ser molt interessant.
Quan l'Ernest va sortir de la classe, immediatament vaig pensar que per fi tenia una estona per a estar amb mi mateixa. Vaig observar què se'm passava per la ment en aquell mateix moment i la veritat és que un munt de coses, com les que havia viscut al cap de setmana o coses absurdes, sense sentit que es relacionarien amb un altre context. Pensava, per exemple, en una discussió que vaig tenir ahir per la nit amb la meva mare, que em tenia preocupada perquè em vaig excedir cridant i també pensava tota l'estona amb un altre conflicte que vaig tenir amb la meva parella, que portava dos dies enfadat amb mi.
Vaig començar a pensar, i és que creia que estava molt susceptible, molt trista, qualsevol cosa m'afectava... I en pensar tot això, intentava buscar solucions i causes anteriors que m'expliquessin el perquè d'aquesta conducta.
Seguia pensant, i entre mig de la búsqueda de solucions, també anava pensant en les pràctiques que havia de fer a casa de Desenvolupament i Cultura. Se'm passava pel cap també, que en pocs dies havia d'anar a la Fundació MONA i que no en tenia gaires ganes.
Sobretot em repetia a mi mateixa 'quina gana!', perquè havia esmorzat poc i em venia de gust fer un cigarret.
Tenia ganes de marxar ja de la classe, però alhora estava bé, perquè era curiós veure com en tant poc temps se'm passava tal quantitat d'idees pel cap, i que te n'adones de que aquests pensaments són constants, i a la vegada útils.
Segons Sigmund Freud, la major part de la vida mental es desenvolupa a l'inconscient, i fa la metàfora de l'iceberg, assenyalant que només es veu la cúspide però la part extensa es troba a l'interior del mar.

Nosaltres ens podem dissociar, en el moment que desitgem, és a dir, podem tenir la ment conscient o incoscient. Per exemple, quan ja estem acostumats a fer un trajecte amb moto, el temps del trajecte se'ns fa curt i quan ens adonem ja estem al destí desitjat, és perquè estem en un estat de fluïdesa o d'automatisme, que té controlats els moviments i els automatitza. Forma part de l'inconscient, perquè aquestes conductes que s'han repetit al llarg del temps s'han anat adquirint.
Freud, en el seu llibre de La interpretación de los sueños, 1900, defensa que somniar és un estat de consciència reduït o un estat de privació sensorial. Otto Rank, per la seva banda, diu que els somnis en els que caus al buit, són un record primerenc del moment de néixer (el trauma de naixement), i la consciència el recorda.
Per tant la ment humana, es caracteritza per un contingut mental (parlar, reproduir converses, records, músiques) i un contingut mental afegit (imatges, pel·lícules, sentiments, emocions, fòbies, idees, sensacions, moviments, automatismes... És a dir, va molt més enllà de l'Estructuralisme, ara ja parlem de Funcionalisme.

Penso que aquesta, ha estat una tasca molt agradable a fer, la introspecció, perquè serveix per adonar-se'n del que passa pel nostre cap cada estona, que el cervell no para de rebre connexions sinàptiques i que hem d'estar preparats per saber que volta pel nostre cap.
Aquests pensaments formen part de la personalitat, i si és una persona pessimista, tota l'estona veurà que els seus pensaments són negatius, i si és optimista al revés. Això condicionarà a com actuem, però instropeccionar pot ajudar a controlar els impulsos tot pensant les coses raonadament i fer cas al cap, a part del que et guia el cor.