Segona pràctica

Avui, a la segona pràctica hem tractat el tema del Conductisme.
Aquest corrent fou impulsat per J.Watson i defensa que els estats de consciència no es poden estudiar, i per tant la Psicologia s'ha d'ocupar d'observar els comportaments excluïnt tot procés mental. Defensa també que a l'hora de néixer nosaltres som com una pissarra en blanc i depenent dels estímuls que rebi el nen, aquest serà d'una determinada manera socialment.
L'únic problema que té el conductisme és que tracta les persones com a màquines, tot suposant que ja actuaran d'una determinada manera segons l'estímul que se li presenti.
Els antecedents del conductisme són Pavlov, el qual segons el condicionament clàssic defineix l'actuació natural com a una reacció incondicionada davant d'un estímul (per exemple com quan els gossos saliven en veure el menjar), i Skinner defensa un condicionament operant dient que el comportament d'una persona depèn d'un estímul i que en funció de la resposta d'aquest, la conseqüència final variarà. (Estímul-resposta-conseqüència)
Aquests dos condicionaments són les primeres tècniques de la modificació de la conducta.

També hem parlat de les fòbies, que per explicar-les fa falta l'associacionisme, és a dir, una reacció conductual fixa en veure un estímul (aranya).
-Un nen és molt sensible als estímuls i segons la reacció dels adults en una situació de 'risc', actuarà d'una manera o d'una altra veient la gravetat de la situació.
Per això podem parlar d'una por evolutiva que depèn del moment de la vida que s'estigui visquent. Els nens per exemple tenen por a la foscor i als estranys, més endavant tindran por als mostres, i al cap d'un temps a la mort. Tot i així, sempre hi ha una reacció de fàstic innata cap a determinats estímuls.
Mary Cover Jeans és una psicòloga que explicar com fer desaparèixer les fòbies i descondicionar la por tot presentant aquesta por en una situació relaxant. Aquest és un bon mètode, però també n'hi ha d'altres més efectius.

Amb el meu grup a classe, fomat per l'Elias Muratet, l'Oriol Larré i per mi, hem creat 10 passos de dessensibilització sistemàtica, és a dir, intentar treure la por d'un nen que va veure per la televisió un accident d'autobús i que a partir d'aquell moment no s'ha atrevit a pujar-ne a un altre.
Aquest és el procés:

1.- La compra d’una joguina (si pot ser entre d’altres) que sigui un autobús (o el més similar possible), intentant que als 7 anys en el joc simbòlic introdueixi ell mateix aquesta figura en el seu temps lúdic.

2.- Que jugui amb el autobús abans comprat.

3.- Fer-li imaginar que ell puja a aquest autobús, com els seus ninos pugen al de joguina, i que no té perquè passar res de dolent.

4.- Aprofitar d’anar al carrer per que s’adoni de que hi circulen molts autobusos (no com a la Facultat que son cars de veure i hi passen molt poc sovint), i que formen part de la naturalitat dels desplaçaments de la gent i que són importants pel bé de tots plegats, ja que redueixen al contaminació i ajuden a la cura del medi ambient, i és una forma força adient de desplaçament. A més tenen uns colorets animats i força agradables. Seria adient que dins dels autobusos hi reconegui gent coneguda o estimada per a ell, que hi viatja feliçment.

5.- Remarcar, a casa, la funcionalitat positiva del transport públic, ja que permet anar a llocs on a ell li agradaria anar, com ara el zoo, o al parc, o a casa dels amics. Que és un transport important per a tothom, ja que es el menys contaminant i que evita aquestes aglomeracions de cotxes als carrers, que es ràpid i funcional. Que si fan coses molt interessants: els marquen els bitllets amb una màquina que fa sorollets, que hi ha botons per demanar les parades que encenen llumetes, etc.  El missatge ha de ser que els autobusos son importants per tothom, inclòs ell.  Aclarir-li tots els dubtes que pugui tenir sobre els autobusos. NO MENTIR-LI MAI. Si pregunta pels accidents, dir que tothom pot tenir accidents, però que els autobusos son dels vehicles més segurs que hi ha.

6.- Anar amb ell i fer-lo pujar i baixar del autobús sense que es tanquin les portes ni que circuli, si pogués estar aturat millor. I ensenyar-li que no pot haver cap perill en aquest vehicle. Dir-li clarament que “avui NO anirem amb l’autobús”, que només volem que el conegui millor, per dins. Seria bo d’entrar per un costat i sortir-ne per l’altre. Ja que el objectiu no és que “vagi” amb autobús, sinó que conegui millor les seves particularitats. Seria interessant que ell fes preguntes sobre coses de dins del autobús, o fer-li nosaltres comentaris, com ara lo grans que son les finestres en comparació amb les del nostre cotxe, o el volant tan gran que te el xofer, o les rodes immenses que te, tot allò que pot fer “xulo” el vehicle als seus ulls. Seria important poder repetir varis cop aquesta fase, fins que ell es mogui amb desimboltura pel interior del vehicle.

7.- Un cop superat el pas anterior, mirar d’entrar amb ell al autobús, que tanqui les portes i que arrenqui, però que no circuli. Fer-lo assentar i que es trobi còmode al interior. També repetiríem aquesta fase tants cops com calgui fins que ell s’hi trobi bé.

8.- Pujar al autobús i fer una parada acompanyat. Mirar de fer el trajecte fins a algun lloc del seu interès (el zoo, per exemple), però de parada en parada. Si se li fa massa dur, tornar a casa xino-xano. Repetir l’experiència, de parada en parada, si es possible fins assolir la arribada al zoo, però sense forçar-lo. La tornada fer el mateix. Repetir aquesta fase tantes vegades com calgui fins que ell s’hi senti còmode.

9.- Fer el trajecte seguit, de casa al zoo, amb la nostra companyia. Repetir varis cops, fins a proposar-li a ell si es veu en cor de fer el trajecte tot sol. Repetir el procés tantes vegades com calgui.

10.- Quan ell faci el viatge tot sol, que seria el pas 10, seria interessant que “per casualitat” es trobés algun parent o amic o conegut (amb qui ell hi tingui confiança), que el pugui estimular en “lo gran que ja es, que ja va tot sol amb l’autobús”, i que, en certa mesura, li faci companyia. (I al mateix temps ens serveix per garantir-nos que intervindrà en ajut del infant si en el viatge es produeix cap crisi).

Aquestes serien les 10 fases que dissenyaríem per superar la fòbia als desplaçaments en bus.

 Valoració:

Com dèiem abans, caldria tenir opcions alternatives en cas de que en alguna fase el procés resultés massa dur per a ell, en aquest cas caldria cercar un conjunt de subfases per vorejar el problema i reincorporar-nos d’una altre manera a la resta del procés.
M'ha agradat aquesta classe perquè he après que en nosaltres existeix una por evolutiva, que segons en quina etapa de la vida ens trobem, ens fan por determinades coses més que d'altres. Aquesta era una cosa que no sabia, ni tampoc que teniem un sentiment de fàstic innat a certes coses, creia que això depenia només de cada persona.
He après també a com dissenyar 10 passos per a que un nen perdi la fòbia a pujar-se a l'autobús., però que tot depèn molt de les variables de la situació, com el caràcter del nen, la pressió a que pugi a l'autobús...