Avui a la classe número 7 de l'Ernest Luz, hem tractat el tema de les actituds rogerianes.
Carl Rogers (1902-1987), qui treballava la psicologia humanista, fou el primer en considerar la psicoteràpia com a científica, al contrari que els conductistes, i l'enfocament del seu estudi estava centrat en la persona.
Com a anècdota, cal dir que va ser el primer també en col·locar una càmara de vídeo mentre es realitzava una sessió psicoterapèutica.
Rogers defensa que hi ha una tendència innata al creixement humà, que se'n diu autoactualització. Per tant, cada persona té saviesa en l'interior per saber com créixer, però ha d'haver-hi unes condicions òptimes per a que es pugui donar aquest desenvolupament.
A diferència de Maslow, que tractava els factors higiènics com a responsables de l'autoactualització, Carl Rogers se centra en que les relacions d'una persona amb l'exterior han de ser saludables. El context de desenvolupament pot ser favorable o no favorable (escola, amics...)
Per a que hi hagi una autoactualització, creia que havien de complir-se tres condicions fonamentals:
-L'acceptació incondicional: Cal acceptar les persones pel que són; és a dir, humans, més enllà de la condició, raça, nivell d'estudis i s'ha d'intentar eliminar tot tipus de prejudici. Llavors s'haurà de distingir el que és del que fa, però ja s'ha de predisposar un apreci positiu cap a l'altre.
-La comprensió empàtica: És la capacitat humana per posar-se a la pell de l'altre, experimentar el món intentant entendre la forma de pensar de l'altre i els seus significats.
-L'autenticitat, la coherència i la congruència: S'ha de sentir, pensar i actuar sense contradiccions, s'ha de seguir una mateixa línia transmetent autenticitat, coherència i congruència.
Tots aquests factors haurien d'estar presents per a que la persona es senti plena i realitzada.
Si és així, la persona haurà desenvolupat les potencialitats del creixement humà.
En canvi, hi ha un tipus de persones, que es diuen "persones presó", les quals se senten desamparades i ja presuposen que ningu les entendrà i es tanquen en sí mateixes, per tant seria una tasca realment complicada intentar que complissin tots tres requisits.
Rogers considera les persones com bàsicament bones o saludables, o per lo menys no dolentes ni malaltes.
En altres paraules, considera la salut mental com la progressió normal de la vida i entén la malaltia mental, els crims i altres problemes humans com a distorsions de la tendència natural.
En tota la seva extensió, la teoria de Rogers està construïda a partir d'una sola "força de vida" que anomena la tendència actualitzant.
Això pot definir-se com una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials fins el major límit possible.
No és només supervivència: Rogers enten que totes les criatures persegueixen fer el millor de la seva existència, i si fallen en el seu propòsit no és per falta de voluntat.
Les persones en el curs de l'actualització dels seus potencials, van crear la societat i la cultura. En sí ateix això no sembla un problema: som criatures socials, està a la nostra naturalesa. Però, en crear la cultura, es va desenvolupar una vida pròpia. En lloc de mantenir-se propera a altres aspectes de la naturalesa, la cultura
pot prendre's en una força amb dret propi. Inclús, si a llarg plaç, una cultura que interfereix amb la nostra actualització mor, de la mateixa manera morirem amb ella.
Quan tenim gana, trobem menjar, però no qualsevol menjar, sinó un que ens agradi. El menjar que sap malament tendeix a ser perjudicial i insaluble. A això se li diu valor organísmic.
Rogers agrupa sota el nom de visió positiva a les qüestions com l'amor, l'afecte, l'atenció, la criança, etc.
Una altra qüestió, exclusivament humana, el que valorem és la recompensa positiva d'un mateix, el que inclou l'autoestima, l'autovalía i una imatge de sí mateix positiva.
A través de coses positives dels demés al llarg de la nostra vida és el que ens permetrà abastar aquesta cura personal.
La societat també ens recondueix amb les seves condicions de valía. A mesura que creixem, els nostres pares, mestres, familiars i demés, només ens donen el que ncessitem quan demostrem que ho mereixem, més que perquè ho necessitem. Ens estimaran si ens portem bé.
El tenir una cura positiva sobre una condició, és el que Rogers anomena recopensa positiva condicionada. Donat que tots nosaltres necessitem aquesta recompensa, aquests condicionants són molt poderosos i acabem sent subjectes molt determinats no pels nostres valors organísmics o per la nostra tendència
actualitzant, sinó per una societat que no necessàriament té en compte els nostres interessos reals.
A mesura que passa el temps, aquest condicionament ens condueix a tenir una autovalía positiva condiconada.
Començarem a estimar-nos si complim els estandards que altres ens apliquen, més que si seguim la nostra actualització dels potencials individuals.
Donat que aquests estandards no van ser creats tenint en consideració les necessitats individuals, resulta cada cop més freqüent el que no poguem satisfer aquestes exigències i per tant, no podrem tenir un bon nivell d'autoestima.
Què succeeix quan apareix una incongruència?
-La nostra part que trobem a la tendència actualitzadora, seguida de la nostra valoració organísmica, de les necessitats i recepcions de
recompenses positives per a un mateix, és el que Rogers anomenaria el "jo vertader". Aquest és el jo vertader, que si tot va bé, l'arribaràs a posseir.
Per una altra banda, donat que la societat no està sincronitzada amb la tendència actualitzant i que considera que estem forçats a viure sota
les condicions de valor que no pertanyen a la valoració organísmica, i finalment, que només rebem recompenses positives condicionades, llavors hem de
desenvolupar un ideal de sí mateix (ideal del jo). En aquest cas, Rogers es refereix a ideal com a alguna cosa no real, com a algun cosa que sempre
està fora del nostre abast, allò que mai abastarem.
L'espai comprès entre el jo vertader i el jo ideal, del jo sóc i del jo hauria de ser, se'n diu incongruència. A major distància, major serà
aquesta incongruència. De fet, la incongruència és el que essencialment Rogers defineix com a neurosi: estar dessincronitzat amb el teu propi jo.
Defenses
Quan es percep una situació amenaçant, se sent ansietat. L'ansietat és una senyal que indica que existeix un perill potencial que s'ha d'evitar.
Una forma d'evitar la situació és 'refugiar-se en les montanyes'. Donat que aquesta no hauria de ser una
opció molt freqüent en la vida, en lloc de córrer físicament, fugim psicològicament tot utilitzant les defenses.
La idea rogeriana de la defensa és similar a la de Freud, exceptuant que Rogers la engloba en un punt de vista perceptiu, de forma que els records i els impulsos són formes de percepció.
Rogers defineix només dues defenses: la negació i la distorsió perceptiva.
-La negació significa quelcom molt semblant al que significa en la teoria freudiana: bloquejes per complet la situació amenaçant.
-La distorsió perceptiva és una manera de reinterpretar la situació de manera que sigui menys amenaçant. És molt semblant a la racionalització de Freud.
No obstant, per la persona neuròtica, cada cop que utilitza una defensa, crea una major distància entre el que és real i el que és ideal.
Es va tornant cada cop més incongruent, trobant-se cada cop més en situacions amenaçant, desenvolupant majors nivells d'ansietat i utilitzant cada cop més les defenses. Per tant es torna un cercle viciós del qual serà impossible sortir-se'n, almenys per sí mateix.
Rogers també aporta una petita explicació parcial per a la psicosi: aquesta sorgeix quan les defenses se sobresaturen i la pròpia sensació d'identitat es dilueix en varies peces desconnectades entre sí.
La seva pròpia conducta té poca consistència i estabilitat d'acord amb això.
Té episodis psicòtics, episodis de comportaments extranys. Les seves paraules semblen no tenir cap sentit i les seves emocions són inapropiades.
Per tant, pot perdre la seva habilitat per a diferenciar la pròpia identitat, del que no ho és i tornar-se desorientat i passiu.
Reflexió
Havent explicat les teories de Rogers a classe, hem visualitzat un petit documental que es va realitzar a una classe d'una escola de Japó on veiem que l'empatia és el principal fonament per a fer que les classes funcionin i per a que els nens aprenguin a posar-se a la pell dels altres.
Hem vist com es comparteixen riures i plors en una mateixa classe, cosa que em va sobtar perquè tothom sempre creu que és més fàcil somriure que explicar perquè estàs malament i com aquests nens, tenen 8 o 9 anys pensava que els seria més difícil mostrar els seus sentiments. El seu professor però, els incita a que ho facin, per tal de poder comprendre els sentiments i els pensaments del que tenen al costat.
Aquest professor, s'implica ens els sentiments dels alumnes i imposa un lema als nens que és "Som aquí per a ser feliços", per tal de que l'escola sigui vista per ells com a un lloc per a trobar-se a gust i ser un mateix sense prejudicis.
De vida només n'hi ha una, per això s'han de compartir experiències i expressar les emocions com l'alegria, la irritació, la fermesa, la gratitud... Per exemple, una noia explicava davant de tota la classe que feia uns anys
se li va morir el seu pare i fins aquell moment no s'havia atrevit a parlar-ne. Els seus companys també patien amb ella i la van recolzar. Això és molt maco i realment emotiu.
En les classes realitzen unes anomenades 'cartes de llibreta' en la que tots els nens han d'explicar què se'ls hi passa per la ment o què senten ells mateixos sobre altres esdeveniments dels seus companys.
Aquests nens són receptius al que els hi expliquen, i això és impactant perquè un nen de l'edat de vuit anys sol pensar més per sí mateix, però en aquest cas ha sigut diferent gràcies a la especial docència del professor.
Cada nen ha d'afirmar els seus punts forts i el dels seus amics per tal de crear lligams. (Això ho defensa Rogers principalment). S'ha de reflexionar sobre els propis actes i assumir les pròpies culpes, per tant un no s'ha de queixar del càstig que se l'imposi.
Jo crec que si una persona no és feliç, no ho és ningú. Si per exemple, em sento trista i deprimida, els meus familiars i amics ho notaran i se sentiran incomòdes. Llavors estic d'acord amb el que proposa Rogers i crec que les condicions per autoactualitzar-se són les més adients per al propi creixement humà, perquè un se sentirà més ple i més format a base de realitzar bones accions.
Si més no, s'ha d'intentar entendre el significat de la vida. Riure, plorar i aprendre és el que crea el lligam d'amistat segons el professor d'aquesta classe i per obtenir la clau de felicitat és bàsic pensar en els altres.
viernes, 24 de diciembre de 2010
viernes, 17 de diciembre de 2010
Sisena pràctica
A la sisena pràctica de Fonaments de la Psicologia amb l'Ernest Luz, hem tractat el tema de les Necessitats humanes.
La Psicologia humanista és la que s'interessa per aquestes necessitats i tenen una nova forma d'entendre el comportament de les persones. Aquesta psicologia és desenvolupada durant els anys 40-50 del segle XX i és una visió optimista de l'ésser humà. És aquí on apareix la psicologia conductista, cognitivista i la psicoanàlisi (Id - ello, egoïsme).
Abraham Maslow i Carl Rogers tenen un concepte de la persona que es basa en l'amabilitat, la generositat, l'alegria i la realització personal (bondat) com a elements innats de l'individu. Diuen que els humans tenim una tendència innata al creixement, al saber, al conèixer... és a dir que som de caire essencialment bo i positiu.
Les persones (totes) tenim certes necessitats que si no es cobreixen, la persona pot arribar a morir o es pot posar malalta.
Maslow, parla també de les pseudonecessitats, aquelles necessitats les quals si no es cobreixen la persona no morirà (per exemple, capricis i desitjos) i distingeix aquesta necessitat de capricis, que serà interessant en l'educació. Per tant, les seves teories tindran una aplicació pràctica evident
La diferència entre Abraham Maslow i Carl Rogers és que Maslow defensa la tendència a l'autorealització i Rogers, la tendència a l'autoactualització. (Conceptes similars)
Si més no, Maslow creurà que l'ambient ha de ser físicament i espiritualment capaç de nodrir les nostres necessitats com a persona. Llavors, si l'ambient és insaluble, i les persones se senten jutjades o criticades, no s'enriquirà dita capacitat.
La llavor del que un humà pot ser, ja es troba a dins (existeix una essència o potència positiva).
La persona que cobreixi les necessitats serà un ser altruïsta, generós, bondadós, ambable... Del contrari, serà 'assassinat' amb trastorns, ansietats, estrés (elements que no formen part de la naturalesa humana).
El que es coneix com a comportament límit és el suïcidi, quan generalment no són cobertes les necessitats sumament bàsiques.
Totes aquestes qüestions seran tractades per Maslow en la gran majoria de les seves obres com: Motivación y personalidad, El hombre autorealizado i La personalidad creadora.
Com a conclusió, es diu que les persones optimistes, que lluiten per a seguir endavant són persones autorealitzades.
A part d'aquestes obres, Maslow també va dissenyar una jerarquia canviant, és a dir, va crear una piràmide de "la teoria de Maslow de la motivació", tot i que no sempre es compleix, en la que classificarà els diversos tipus de necessitats.
Per una banda, la base de la piràmide serà la part fisiològica (gana, sexe, set que són necessitats bàsiques que s'han de satisfer per no morir-se), la segona part serà la seguretat (la integritat física, la no-incertesa i la constància), la tercera la de les relacions i el amor (amistat, relació, pertànyer a un grup, sentir-se especial per a algú) , la quarta l'autoestima (confiança, complicitat, intimitat amb algú, reconeixement, sentiment de competència, respecte...) i per últim l'autoactualització (màxim potencial, trobar-li sentit a la vida, moments breus d'extrema felicitat, múltiples experiències agradables. Serà l'ideal al que arribar).
D'aquesta manera ell creurà que el comportament humà es regirà segons les seves necessitats (que van i venen), de les quals tindrà una certa mancança o un creixement.
Tot i així, cal remarcar que hem de sentir algun moment la insatisfacció d'aquestes necessitats per poder créixer espiritualment.
Els comportaments seran orientats a la satisfacció de necessitats autèntiques, les quals Maslow dividirà en tres grups:
-Els comportaments constructius: Aquests són els comportaments que es basen en assolir l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica, i si aquesta necessitat s'acaba satisfent, tothom que l'envolti en sortirà beneficiat.
-Els comportaments destructius: Aquests intenten assolir l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica, però algú de l'entorn en pot sortir perjudicat. Com per exemple, intentar establir un xantatge emocional amb algú proper.
-Els comportaments fallits: Aquests es donen quan no s'assoleix l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica.
D'aquests comportaments, les meves companyes Jacqueline Lozano, Esther Martell i jo hem posat un exemple representatiu d'un comportament constructiu, destructiu i un de fallit que correspongui a cada nivell de la Piràmide de la teoria de la motivació de Maslow:
-Nivell fisiològic. Situació: Algú que no arriba a final de mes i no té per menjar
Comportament constructiu - Demanar ajuda als familiars o als amics.
Comportament destructiu - Robar els diners d'altres persones.
Comportament fallit - Invertir els pocs diners que li queden en vicis i capricis no necessaris per al desenvolupament fisiològic humà.
-Nivell de seguretat. Situació: Algú que fou atracat al mig del carrer .
Comportament constructiu - deixar el mòbil i els diners a casa per si de cas.
Comportament destructiu - Amenaçar amb una pistola a qui se l'acosti.
Comportament fallit - Quedar-se a casa i no sortir més a causa del pànic.
-Nivell d'amor i pertinença. Situació: Algú que necessitat pertànyer a un grup.
Comportament constructiu - Relacionar-se amb els membres del grup.
Comportament destructiu - Afergir-se al grup sense tenir l'aprovació dels demés.
Comportament fallit - Canviar la vestimenta i inclús la manera de ser per tal de que els altres membres l'acceptin.
-Nivell d'autoestima. Situació: Un nen a l'escola se sent insultat pels seus companys.
Comportament constructiu - Evitar els comentaris i no creure-s'ho.
Comportament destructiu - Creure el que li diuen i martiritzar-se i torturar-se ell mateix.
Comportament fallit - Respondre amb el mateix nivell que ha estat atacat.
-Nivell d'autorealització. Situació: Una família en la que tots son metges, hi ha un nen que vol fer la professió de magisteri.
Comportament constructiu - Realitzar la carrera que ell desitja.
Comportament destructiu - Fa medicina per la pressió de que els seus familiars també l'han fet, i més endavant se sentirà amargat.
Comportament fallit - No estudia, no fa res. Llença la tovallola.
Reflexió: En la meva opinió, penso que aquesta classe ha estat bastant útil per adonar-nos el que realment són necessitats i el que no ho són. Primerament, he de dir que estic d'acord amb la piràmide de Maslow, ja que crec i sento que l'ordre en què es troben dividides les necessitats, per a mi és l'ordre d'importància de necessitats que hauran de ser satisfetes.
Les necessitats fisiològiques són aquelles que hem de tenir cobertes per naturalesa, i són peticions biològiques que hem de cobrir. Per això cada X hores, el nostre cos reacciona si tenim sensació de gana, set o d'altres. `
Les necessitats no fisiològiques, és a dir, les psicològiques, crec que són igual d'importants que les primeres perquè, tal com va dir Freud, els humans venim determinats amb un programa biològic que necessita activar el sistema de vincle afectiu per poder autorealitzar-se.
No obstant això, també coneixo persones les quals moltes d'aquestes necessitats presentades a la piràmide, no les tenen cobertes i no per aquest motiu se senten irrealitzats, ja que la felicitat també es subjectiva, tothom té les seves pròpies aspiracions.
Per això, si una persona no practica el sexe o no té una relació de parella o no pertany a cap grup determinat, no té perquè sentir-se malament, perquè potser aquests aspectes no són importants en la seva vida.
Si més no, jo particularment mai he pogut completar tots els nivells d'aquesta piràmide, i sé que no he estat realitzada completament, però he sabut apreciar altres aspectes que sí s'han presentat de manera positiva. Això no vol dir, que no necessiti el que m'ha mancat, però el que no m'ha mancat ha estat el que he necessitat en aquell moment.
La Psicologia humanista és la que s'interessa per aquestes necessitats i tenen una nova forma d'entendre el comportament de les persones. Aquesta psicologia és desenvolupada durant els anys 40-50 del segle XX i és una visió optimista de l'ésser humà. És aquí on apareix la psicologia conductista, cognitivista i la psicoanàlisi (Id - ello, egoïsme).
Abraham Maslow i Carl Rogers tenen un concepte de la persona que es basa en l'amabilitat, la generositat, l'alegria i la realització personal (bondat) com a elements innats de l'individu. Diuen que els humans tenim una tendència innata al creixement, al saber, al conèixer... és a dir que som de caire essencialment bo i positiu.
Les persones (totes) tenim certes necessitats que si no es cobreixen, la persona pot arribar a morir o es pot posar malalta.
Maslow, parla també de les pseudonecessitats, aquelles necessitats les quals si no es cobreixen la persona no morirà (per exemple, capricis i desitjos) i distingeix aquesta necessitat de capricis, que serà interessant en l'educació. Per tant, les seves teories tindran una aplicació pràctica evident
La diferència entre Abraham Maslow i Carl Rogers és que Maslow defensa la tendència a l'autorealització i Rogers, la tendència a l'autoactualització. (Conceptes similars)
Si més no, Maslow creurà que l'ambient ha de ser físicament i espiritualment capaç de nodrir les nostres necessitats com a persona. Llavors, si l'ambient és insaluble, i les persones se senten jutjades o criticades, no s'enriquirà dita capacitat.
La llavor del que un humà pot ser, ja es troba a dins (existeix una essència o potència positiva).
La persona que cobreixi les necessitats serà un ser altruïsta, generós, bondadós, ambable... Del contrari, serà 'assassinat' amb trastorns, ansietats, estrés (elements que no formen part de la naturalesa humana).
El que es coneix com a comportament límit és el suïcidi, quan generalment no són cobertes les necessitats sumament bàsiques.
Totes aquestes qüestions seran tractades per Maslow en la gran majoria de les seves obres com: Motivación y personalidad, El hombre autorealizado i La personalidad creadora.
Com a conclusió, es diu que les persones optimistes, que lluiten per a seguir endavant són persones autorealitzades.
A part d'aquestes obres, Maslow també va dissenyar una jerarquia canviant, és a dir, va crear una piràmide de "la teoria de Maslow de la motivació", tot i que no sempre es compleix, en la que classificarà els diversos tipus de necessitats.
Per una banda, la base de la piràmide serà la part fisiològica (gana, sexe, set que són necessitats bàsiques que s'han de satisfer per no morir-se), la segona part serà la seguretat (la integritat física, la no-incertesa i la constància), la tercera la de les relacions i el amor (amistat, relació, pertànyer a un grup, sentir-se especial per a algú) , la quarta l'autoestima (confiança, complicitat, intimitat amb algú, reconeixement, sentiment de competència, respecte...) i per últim l'autoactualització (màxim potencial, trobar-li sentit a la vida, moments breus d'extrema felicitat, múltiples experiències agradables. Serà l'ideal al que arribar).
D'aquesta manera ell creurà que el comportament humà es regirà segons les seves necessitats (que van i venen), de les quals tindrà una certa mancança o un creixement.
Tot i així, cal remarcar que hem de sentir algun moment la insatisfacció d'aquestes necessitats per poder créixer espiritualment.
Els comportaments seran orientats a la satisfacció de necessitats autèntiques, les quals Maslow dividirà en tres grups:
-Els comportaments constructius: Aquests són els comportaments que es basen en assolir l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica, i si aquesta necessitat s'acaba satisfent, tothom que l'envolti en sortirà beneficiat.
-Els comportaments destructius: Aquests intenten assolir l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica, però algú de l'entorn en pot sortir perjudicat. Com per exemple, intentar establir un xantatge emocional amb algú proper.
-Els comportaments fallits: Aquests es donen quan no s'assoleix l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica.
D'aquests comportaments, les meves companyes Jacqueline Lozano, Esther Martell i jo hem posat un exemple representatiu d'un comportament constructiu, destructiu i un de fallit que correspongui a cada nivell de la Piràmide de la teoria de la motivació de Maslow:
-Nivell fisiològic. Situació: Algú que no arriba a final de mes i no té per menjar
Comportament constructiu - Demanar ajuda als familiars o als amics.
Comportament destructiu - Robar els diners d'altres persones.
Comportament fallit - Invertir els pocs diners que li queden en vicis i capricis no necessaris per al desenvolupament fisiològic humà.
-Nivell de seguretat. Situació: Algú que fou atracat al mig del carrer .
Comportament constructiu - deixar el mòbil i els diners a casa per si de cas.
Comportament destructiu - Amenaçar amb una pistola a qui se l'acosti.
Comportament fallit - Quedar-se a casa i no sortir més a causa del pànic.
-Nivell d'amor i pertinença. Situació: Algú que necessitat pertànyer a un grup.
Comportament constructiu - Relacionar-se amb els membres del grup.
Comportament destructiu - Afergir-se al grup sense tenir l'aprovació dels demés.
Comportament fallit - Canviar la vestimenta i inclús la manera de ser per tal de que els altres membres l'acceptin.
-Nivell d'autoestima. Situació: Un nen a l'escola se sent insultat pels seus companys.
Comportament constructiu - Evitar els comentaris i no creure-s'ho.
Comportament destructiu - Creure el que li diuen i martiritzar-se i torturar-se ell mateix.
Comportament fallit - Respondre amb el mateix nivell que ha estat atacat.
-Nivell d'autorealització. Situació: Una família en la que tots son metges, hi ha un nen que vol fer la professió de magisteri.
Comportament constructiu - Realitzar la carrera que ell desitja.
Comportament destructiu - Fa medicina per la pressió de que els seus familiars també l'han fet, i més endavant se sentirà amargat.
Comportament fallit - No estudia, no fa res. Llença la tovallola.
Reflexió: En la meva opinió, penso que aquesta classe ha estat bastant útil per adonar-nos el que realment són necessitats i el que no ho són. Primerament, he de dir que estic d'acord amb la piràmide de Maslow, ja que crec i sento que l'ordre en què es troben dividides les necessitats, per a mi és l'ordre d'importància de necessitats que hauran de ser satisfetes.
Les necessitats fisiològiques són aquelles que hem de tenir cobertes per naturalesa, i són peticions biològiques que hem de cobrir. Per això cada X hores, el nostre cos reacciona si tenim sensació de gana, set o d'altres. `
Les necessitats no fisiològiques, és a dir, les psicològiques, crec que són igual d'importants que les primeres perquè, tal com va dir Freud, els humans venim determinats amb un programa biològic que necessita activar el sistema de vincle afectiu per poder autorealitzar-se.
No obstant això, també coneixo persones les quals moltes d'aquestes necessitats presentades a la piràmide, no les tenen cobertes i no per aquest motiu se senten irrealitzats, ja que la felicitat també es subjectiva, tothom té les seves pròpies aspiracions.
Per això, si una persona no practica el sexe o no té una relació de parella o no pertany a cap grup determinat, no té perquè sentir-se malament, perquè potser aquests aspectes no són importants en la seva vida.
Si més no, jo particularment mai he pogut completar tots els nivells d'aquesta piràmide, i sé que no he estat realitzada completament, però he sabut apreciar altres aspectes que sí s'han presentat de manera positiva. Això no vol dir, que no necessiti el que m'ha mancat, però el que no m'ha mancat ha estat el que he necessitat en aquell moment.
jueves, 9 de diciembre de 2010
Cinquena pràctica
A la cinquena classe de l'Ernest Luz, hem mirat la pel·lícula "Pasión secreta" de John Huston, basada en la vida de Freud.
En aquesta, es pot visualitzar l'evolució de Freud com a psicòleg, desde que és reconegut com a gran científic fins al rebuig popular cap a les seves teories.
Demostra com és capaç de curar l'Histèria mitjançant la Hipnosi principalment (utilitzava també altres mètodes com l'associació de paraules i la catarsi), és a dir, intentava que la persona histèrica sigués capaç de recordar, en un estat d'inconsciència, aquell fet que la conduí a l'estat traumàtic i així poder recuperar-se.
Per fer Hipnosi, usava d'instrument una espelma i l'ordre verbal eliminant així els símptomes a través de la suggestió.
A part de curar a vàries pacients, a la pel·lícula també podem apreciar altres "traumes" que van impactar a Freud, com per exemple el del Complexe d'Edip, que és el que més em va cridar l'atenció.
Aquest complexe es va representar en la figura d'un noi jove que abraçava i petonejava un maniquí vestit de militar que havia criticat
abans perquè era del seu pare, però en estat hipnòtic imaginava que el maniquí era la seva mare i Freud va quedar sorprès.
El Complexe d'Edip és el conflicte emocional que es dóna en la infància de tot ésser humà de sexe masculí quan, d'una banda, se sent una atracció sexual inconscient per la mare i, per l'altra banda es percep també un sentiment d'odi (també inconscient) cap al pare.
El període de manifestació del complex abasta, aproximadament, els sis primers anys de vida del nen, en l'anomenada etapa fàl·lica (pregenital) del desenvolupament de la líbido.
El concepte de "Complexe d'Edip" fou desenvolupat per Freud, inspirat en el mite d'Edipo de la Grècia clàssica.
Paral·lelament, Carl Jung va desenvolupar similarment el "Complexe d'Electra" també una atracció sexual inconscient que sent la nena cap al seu pare. Freud discrepava amb aquest autor perquè creia que la sexualitat femenina era molt més complexa. Per això també aplicava el Complexe d'Edip al desenvolupament sexual femení.
Amb tot això, Freud venia a dir que aquest complexe era universal i es va topar amb crítiques "empíriques" de Horney i Malinowski.
L'interès del nen pels genitals desapareix durant el període de latència, però reapareixerà més tard. Durant aquest període se li presta especial atenció, però llavors rebrà l'amenaça de castració per part de la mare, que busca reforçar l'autoritat amb l'ajuda del pare.
Al principi, no presta atenció a l'amenaça, se li deixa de donar el pit perquè es va fent gran, i després es donarà el reteniment dels esfínters.
Quan aquest, veu la falta en una nena, adverteix la possibilitat de castració i l'amenaça donarà efecte més tard.
El Complexe d'Edipo ofereix dos camins al nen:
-Activa: prendre a la mare i substituir al pare.
-Passiva: fer-se estimar pel pare.
La persecució de l'Edip determina la castració (com a càstig o com a requisit) i apareix la lluita entre el narcissisme cap a una part del seu propi cos i la 'investidura libidinosa d'objecte'. El "Jo" del nen s'estranya del complexe.
Per a solucionar-ho, se substitueix la 'investidura d'objecte' per la identificació, es comprèn l'autoritat de pare i mare i s'acaba formant el nucli del "Super Jo" que prohibirà la tornada d'aquestes 'investidures d'objecte'. Les aspiracions del libido són desexualitzades per una part, i inhibides i traslladades en mocions tendres, que serà quan comenci el període de latència.
Aquest procés és considerat per Freud com a repressió, perquè el "Super Jo" encara es troba en formació.
Tot i així, no es tracta ben bé d'una repressió, sinó d'una destrucció del complexe.
La nena percep que el clítoris és com un petit penis que creixerà, però al creure que les dones grans ho tenen, sentirà que ha estat castrada.
Si l'angoixa no apareix, el "Super Jo" serà el resultat de l'educació externa. Llavors, s'aproparà al pare i substituirà a la mare.
Simbòlicament, passarà de pensar en el penis a pensar en el fill que voldrà rebre del seu pare, però aixo roman en l'inconscient i és la base per a la seva futura funció sexual.
La finalitat terapèutica consisteix a aconseguir que X pacient renunciï a fantasejar i a les seves satisfaccions secretes per a substituir-les per altres imaginacions i altres satisfaccions reals.
Per fer-ho caldrà alliberar la líbido deslligant-la de les imatges parentals que es troben a l'inconscient, per tal de retornar al "Jo" i a la realitat.
L'actitud comprensiva dels pares ajudarà a solucionar el complexe i el fill se'n podrà sortir. Majoritàriament, el nen tracta de superar-lo per assemblar-se al seu "rival".
Finalment, s'hi identificarà gràcies a una convivència solidària en la que el pare es convertirà en un model per al nen. Es dóna la mateixa situació entre la nena i la mare.
Com a conclusió, cal saber que la comunicació amb el nen és necessària per a fer desaparèixer el complexe.
És normal que el nen tingui somnis eròtics, depenen de l'edat, cap al seu pare o mare, i aquests han d'impedir que en un futur això es converteixi
en una obsessió que podria arribar a destruir el vincle amb algun dels seus pares, o buscar en la seva parella una persona molt major per a reemplaçar-los.
-Després d'haver definit el Complexe d'Edip i el Complexe d'Electra, he descobert altres aspectes que en la pel·lícula no vaig poder apreciar, com per exemple, la confusió que es dóna entre el "Jo" i el "Super Jo" quan apareix el complexe.
Tampoc sabia que aquest, es podia donar de manera activa o passiva, depenent de la manera d'ésser del nen.
El que més m'impacta és que aquest complexe és considerat Universal, i jo creia que era un problema excepcional que es donava en nens amb un alt impuls sexual, o per altres motius, i que era quelcom fora de lo normal.
Tot i així, tinc un record difuminat de quan jo era petita, aproximadament 5-6 anys, una època en que em trobava molt unida al meu pare, i recordo que un dia al menjador li vaig dir:
-"Si no fossis el meu pare, em casaria amb tu".
Per això, em puc arribar a sentir identificada amb aquest complexe, perquè durant una temporada recordo haver tingut a la meva mare en un segon pla i tractar al pare de 'bo' i a la mare de 'bruixa'.
Tampoc sabia quin era el motiu concret, però més endavant em vaig adonar que eren igual de 'bons' ambdós.
Així doncs, considero que he après anècdotes molt importants en aquesta pel·lícula, i que m'impressiona poder dir que jo mateixa, vaig passar pel Complexe d'Electra, cosa que mai m'hagués imaginat i tampoc sabia que existia.
Finalment, considero que Freud realitzà un seguit de descobriments molt importants per a la psicoanàlisi i que va desenvolupar adequadament la Psicologia sexual infantil.
En aquesta, es pot visualitzar l'evolució de Freud com a psicòleg, desde que és reconegut com a gran científic fins al rebuig popular cap a les seves teories.
Demostra com és capaç de curar l'Histèria mitjançant la Hipnosi principalment (utilitzava també altres mètodes com l'associació de paraules i la catarsi), és a dir, intentava que la persona histèrica sigués capaç de recordar, en un estat d'inconsciència, aquell fet que la conduí a l'estat traumàtic i així poder recuperar-se.
Per fer Hipnosi, usava d'instrument una espelma i l'ordre verbal eliminant així els símptomes a través de la suggestió.
A part de curar a vàries pacients, a la pel·lícula també podem apreciar altres "traumes" que van impactar a Freud, com per exemple el del Complexe d'Edip, que és el que més em va cridar l'atenció.
Aquest complexe es va representar en la figura d'un noi jove que abraçava i petonejava un maniquí vestit de militar que havia criticat
abans perquè era del seu pare, però en estat hipnòtic imaginava que el maniquí era la seva mare i Freud va quedar sorprès.
El Complexe d'Edip és el conflicte emocional que es dóna en la infància de tot ésser humà de sexe masculí quan, d'una banda, se sent una atracció sexual inconscient per la mare i, per l'altra banda es percep també un sentiment d'odi (també inconscient) cap al pare.
El període de manifestació del complex abasta, aproximadament, els sis primers anys de vida del nen, en l'anomenada etapa fàl·lica (pregenital) del desenvolupament de la líbido.
El concepte de "Complexe d'Edip" fou desenvolupat per Freud, inspirat en el mite d'Edipo de la Grècia clàssica.
Paral·lelament, Carl Jung va desenvolupar similarment el "Complexe d'Electra" també una atracció sexual inconscient que sent la nena cap al seu pare. Freud discrepava amb aquest autor perquè creia que la sexualitat femenina era molt més complexa. Per això també aplicava el Complexe d'Edip al desenvolupament sexual femení.
Amb tot això, Freud venia a dir que aquest complexe era universal i es va topar amb crítiques "empíriques" de Horney i Malinowski.
L'interès del nen pels genitals desapareix durant el període de latència, però reapareixerà més tard. Durant aquest període se li presta especial atenció, però llavors rebrà l'amenaça de castració per part de la mare, que busca reforçar l'autoritat amb l'ajuda del pare.
Al principi, no presta atenció a l'amenaça, se li deixa de donar el pit perquè es va fent gran, i després es donarà el reteniment dels esfínters.
Quan aquest, veu la falta en una nena, adverteix la possibilitat de castració i l'amenaça donarà efecte més tard.
El Complexe d'Edipo ofereix dos camins al nen:
-Activa: prendre a la mare i substituir al pare.
-Passiva: fer-se estimar pel pare.
La persecució de l'Edip determina la castració (com a càstig o com a requisit) i apareix la lluita entre el narcissisme cap a una part del seu propi cos i la 'investidura libidinosa d'objecte'. El "Jo" del nen s'estranya del complexe.
Per a solucionar-ho, se substitueix la 'investidura d'objecte' per la identificació, es comprèn l'autoritat de pare i mare i s'acaba formant el nucli del "Super Jo" que prohibirà la tornada d'aquestes 'investidures d'objecte'. Les aspiracions del libido són desexualitzades per una part, i inhibides i traslladades en mocions tendres, que serà quan comenci el període de latència.
Aquest procés és considerat per Freud com a repressió, perquè el "Super Jo" encara es troba en formació.
Tot i així, no es tracta ben bé d'una repressió, sinó d'una destrucció del complexe.
La nena percep que el clítoris és com un petit penis que creixerà, però al creure que les dones grans ho tenen, sentirà que ha estat castrada.
Si l'angoixa no apareix, el "Super Jo" serà el resultat de l'educació externa. Llavors, s'aproparà al pare i substituirà a la mare.
Simbòlicament, passarà de pensar en el penis a pensar en el fill que voldrà rebre del seu pare, però aixo roman en l'inconscient i és la base per a la seva futura funció sexual.
La finalitat terapèutica consisteix a aconseguir que X pacient renunciï a fantasejar i a les seves satisfaccions secretes per a substituir-les per altres imaginacions i altres satisfaccions reals.
Per fer-ho caldrà alliberar la líbido deslligant-la de les imatges parentals que es troben a l'inconscient, per tal de retornar al "Jo" i a la realitat.
L'actitud comprensiva dels pares ajudarà a solucionar el complexe i el fill se'n podrà sortir. Majoritàriament, el nen tracta de superar-lo per assemblar-se al seu "rival".
Finalment, s'hi identificarà gràcies a una convivència solidària en la que el pare es convertirà en un model per al nen. Es dóna la mateixa situació entre la nena i la mare.
Com a conclusió, cal saber que la comunicació amb el nen és necessària per a fer desaparèixer el complexe.
És normal que el nen tingui somnis eròtics, depenen de l'edat, cap al seu pare o mare, i aquests han d'impedir que en un futur això es converteixi
en una obsessió que podria arribar a destruir el vincle amb algun dels seus pares, o buscar en la seva parella una persona molt major per a reemplaçar-los.
-Després d'haver definit el Complexe d'Edip i el Complexe d'Electra, he descobert altres aspectes que en la pel·lícula no vaig poder apreciar, com per exemple, la confusió que es dóna entre el "Jo" i el "Super Jo" quan apareix el complexe.
Tampoc sabia que aquest, es podia donar de manera activa o passiva, depenent de la manera d'ésser del nen.
El que més m'impacta és que aquest complexe és considerat Universal, i jo creia que era un problema excepcional que es donava en nens amb un alt impuls sexual, o per altres motius, i que era quelcom fora de lo normal.
Tot i així, tinc un record difuminat de quan jo era petita, aproximadament 5-6 anys, una època en que em trobava molt unida al meu pare, i recordo que un dia al menjador li vaig dir:
-"Si no fossis el meu pare, em casaria amb tu".
Per això, em puc arribar a sentir identificada amb aquest complexe, perquè durant una temporada recordo haver tingut a la meva mare en un segon pla i tractar al pare de 'bo' i a la mare de 'bruixa'.
Tampoc sabia quin era el motiu concret, però més endavant em vaig adonar que eren igual de 'bons' ambdós.
Així doncs, considero que he après anècdotes molt importants en aquesta pel·lícula, i que m'impressiona poder dir que jo mateixa, vaig passar pel Complexe d'Electra, cosa que mai m'hagués imaginat i tampoc sabia que existia.
Finalment, considero que Freud realitzà un seguit de descobriments molt importants per a la psicoanàlisi i que va desenvolupar adequadament la Psicologia sexual infantil.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)