Setena pràctica

Avui a la classe número 7 de l'Ernest Luz, hem tractat el tema de les actituds rogerianes.

Carl Rogers (1902-1987), qui treballava la psicologia humanista, fou el primer en considerar la psicoteràpia com a científica, al contrari que els conductistes, i l'enfocament del seu estudi estava centrat en la persona.

Com a anècdota, cal dir que va ser el primer també en col·locar una càmara de vídeo mentre es realitzava una sessió psicoterapèutica.

Rogers defensa que hi ha una tendència innata al creixement humà, que se'n diu autoactualització. Per tant, cada persona té saviesa en l'interior per saber com créixer, però ha d'haver-hi unes condicions òptimes per a que es pugui donar aquest desenvolupament.

A diferència de Maslow, que tractava els factors higiènics com a responsables de l'autoactualització, Carl Rogers se centra en que les relacions d'una persona amb l'exterior han de ser saludables. El context de desenvolupament pot ser favorable o no favorable (escola, amics...)

Per a que hi hagi una autoactualització, creia que havien de complir-se tres condicions fonamentals:

-L'acceptació incondicional: Cal acceptar les persones pel que són; és a dir, humans, més enllà de la condició, raça, nivell d'estudis i s'ha d'intentar eliminar tot tipus de prejudici. Llavors s'haurà de distingir el que és del que fa, però ja s'ha de predisposar un apreci positiu cap a l'altre.

-La comprensió empàtica: És la capacitat humana per posar-se a la pell de l'altre, experimentar el món intentant entendre la forma de pensar de l'altre i els seus significats.

-L'autenticitat, la coherència i la congruència: S'ha de sentir, pensar i actuar sense contradiccions, s'ha de seguir una mateixa línia transmetent autenticitat, coherència i congruència.

Tots aquests factors haurien d'estar presents per a que la persona es senti plena i realitzada.
Si és així, la persona haurà desenvolupat les potencialitats del creixement humà.
En canvi, hi ha un tipus de persones, que es diuen "persones presó", les quals se senten desamparades i ja presuposen que ningu les entendrà i es tanquen en sí mateixes, per tant seria una tasca realment complicada intentar que complissin tots tres requisits.

Rogers considera les persones com bàsicament bones o saludables, o per lo menys no dolentes ni malaltes.
En altres paraules, considera la salut mental com la progressió normal de la vida i entén la malaltia mental, els crims i altres problemes humans com a distorsions de la tendència natural.
En tota la seva extensió, la teoria de Rogers està construïda a partir d'una sola "força de vida" que anomena la tendència actualitzant.
Això pot definir-se com una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials fins el major límit possible.
No és només supervivència: Rogers enten que totes les criatures persegueixen fer el millor de la seva existència, i si fallen en el seu propòsit no és per falta de voluntat.
Les persones en el curs de l'actualització dels seus potencials, van crear la societat i la cultura. En sí ateix això no sembla un problema: som criatures socials, està a la nostra naturalesa. Però, en crear la cultura, es va desenvolupar una vida pròpia. En lloc de mantenir-se propera a altres aspectes de la naturalesa, la cultura
pot prendre's en una força amb dret propi. Inclús, si a llarg plaç, una cultura que interfereix amb la nostra actualització mor, de la mateixa manera morirem amb ella.

Quan tenim gana, trobem menjar, però no qualsevol menjar, sinó un que ens agradi. El menjar que sap malament tendeix a ser perjudicial i insaluble. A això se li diu valor organísmic.

Rogers agrupa sota el nom de visió positiva a les qüestions com l'amor, l'afecte, l'atenció, la criança, etc.
Una altra qüestió, exclusivament humana, el que valorem és la recompensa positiva d'un mateix, el que inclou l'autoestima, l'autovalía i una imatge de sí mateix positiva.
A través de coses positives dels demés al llarg de la nostra vida és el que ens permetrà abastar aquesta cura personal.

La societat també ens recondueix amb les seves condicions de valía. A mesura que creixem, els nostres pares, mestres, familiars i demés, només ens donen el que ncessitem quan demostrem que ho mereixem, més que perquè ho necessitem. Ens estimaran si ens portem bé.

El tenir una cura positiva sobre una condició, és el que Rogers anomena recopensa positiva condicionada. Donat que tots nosaltres necessitem aquesta recompensa, aquests condicionants són molt poderosos i acabem sent subjectes molt determinats no pels nostres valors organísmics o per la nostra tendència
actualitzant, sinó per una societat que no necessàriament té en compte els nostres interessos reals.
A mesura que passa el temps, aquest condicionament ens condueix a tenir una autovalía positiva condiconada.
Començarem a estimar-nos si complim els estandards que altres ens apliquen, més que si seguim la nostra actualització dels potencials individuals.
Donat que aquests estandards no van ser creats tenint en consideració les necessitats individuals, resulta cada cop més freqüent el que no poguem satisfer aquestes exigències i per tant, no podrem tenir un bon nivell d'autoestima.

Què succeeix quan apareix una incongruència?

-La nostra part que trobem a la tendència actualitzadora, seguida de la nostra valoració organísmica, de les necessitats i recepcions de
recompenses positives per a un mateix, és el que Rogers anomenaria el "jo vertader". Aquest és el jo vertader, que si tot va bé, l'arribaràs a posseir.
Per una altra banda, donat que la societat no està sincronitzada amb la tendència actualitzant i que considera que estem forçats a viure sota
les condicions de valor que no pertanyen a la valoració organísmica, i finalment, que només rebem recompenses positives condicionades, llavors hem de
desenvolupar un ideal de sí mateix (ideal del jo). En aquest cas, Rogers es refereix a ideal com a alguna cosa no real, com a algun cosa que sempre
està fora del nostre abast, allò que mai abastarem.
L'espai comprès entre el jo vertader i el jo ideal, del jo sóc i del jo hauria de ser, se'n diu incongruència. A major distància, major serà
aquesta incongruència. De fet, la incongruència és el que essencialment Rogers defineix com a neurosi: estar dessincronitzat amb el teu propi jo.

Defenses
Quan es percep una situació amenaçant, se sent ansietat. L'ansietat és una senyal que indica que existeix un perill potencial que s'ha d'evitar.
Una forma d'evitar la situació és 'refugiar-se en les montanyes'. Donat que aquesta no hauria de ser una
opció molt freqüent en la vida, en lloc de córrer físicament, fugim psicològicament tot utilitzant les defenses.
La idea rogeriana de la defensa és similar a la de Freud, exceptuant que Rogers la engloba en un punt de vista perceptiu, de forma que els records i els impulsos són formes de percepció.
Rogers defineix només dues defenses: la negació i la distorsió perceptiva.

-La negació significa quelcom molt semblant al que significa en la teoria freudiana: bloquejes per complet la situació amenaçant.

-La distorsió perceptiva és una manera de reinterpretar la situació de manera que sigui menys amenaçant. És molt semblant a la racionalització de Freud.

No obstant, per la persona neuròtica, cada cop que utilitza una defensa, crea una major distància entre el que és real i el que és ideal.
Es va tornant cada cop més incongruent, trobant-se cada cop més en situacions amenaçant, desenvolupant majors nivells d'ansietat i utilitzant cada cop més les defenses. Per tant es torna un cercle viciós del qual serà impossible sortir-se'n, almenys per sí mateix.

Rogers també aporta una petita explicació parcial per a la psicosi: aquesta sorgeix quan les defenses se sobresaturen i la pròpia sensació d'identitat es dilueix en varies peces desconnectades entre sí.
La seva pròpia conducta té poca consistència i estabilitat d'acord amb això.
Té episodis psicòtics, episodis de comportaments extranys. Les seves paraules semblen no tenir cap sentit i les seves emocions són inapropiades.
Per tant, pot perdre la seva habilitat per a diferenciar la pròpia identitat, del que no ho és i tornar-se desorientat i passiu.

Reflexió
Havent explicat les teories de Rogers a classe, hem visualitzat un petit documental que es va realitzar a una classe d'una escola de Japó on veiem que l'empatia és el principal fonament per a fer que les classes funcionin i per a que els nens aprenguin a posar-se a la pell dels altres.
Hem vist com es comparteixen riures i plors en una mateixa classe, cosa que em va sobtar perquè tothom sempre creu que és més fàcil somriure que explicar perquè estàs malament i com aquests nens, tenen 8 o 9 anys pensava que els seria més difícil mostrar els seus sentiments. El seu professor però, els incita a que ho facin, per tal de poder comprendre els sentiments i els pensaments del que tenen al costat.
Aquest professor, s'implica ens els sentiments dels alumnes i imposa un lema als nens que és "Som aquí per a ser feliços", per tal de que l'escola sigui vista per ells com a un lloc per a trobar-se a gust i ser un mateix sense prejudicis.
De vida només n'hi ha una, per això s'han de compartir experiències i expressar les emocions com l'alegria, la irritació, la fermesa, la gratitud... Per exemple, una noia explicava davant de tota la classe que feia uns anys
se li va morir el seu pare i fins aquell moment no s'havia atrevit a parlar-ne. Els seus companys també patien amb ella i la van recolzar. Això és molt maco i realment emotiu.
En les classes realitzen unes anomenades 'cartes de llibreta' en la que tots els nens han d'explicar què se'ls hi passa per la ment o què senten ells mateixos sobre altres esdeveniments dels seus companys.
Aquests nens són receptius al que els hi expliquen, i això és impactant perquè un nen de l'edat de vuit anys sol pensar més per sí mateix, però en aquest cas ha sigut diferent gràcies a la especial docència del professor.
Cada nen ha d'afirmar els seus punts forts i el dels seus amics per tal de crear lligams. (Això ho defensa Rogers principalment). S'ha de reflexionar sobre els propis actes i assumir les pròpies culpes, per tant un no s'ha de queixar del càstig que se l'imposi.
Jo crec que si una persona no és feliç, no ho és ningú. Si per exemple, em sento trista i deprimida, els meus familiars i amics ho notaran i se sentiran incomòdes. Llavors estic d'acord amb el que proposa Rogers i crec que les condicions per autoactualitzar-se són les més adients per al propi creixement humà, perquè un se sentirà més ple i més format a base de realitzar bones accions.
Si més no, s'ha d'intentar entendre el significat de la vida. Riure, plorar i aprendre és el que crea el lligam d'amistat segons el professor d'aquesta classe i per obtenir la clau de felicitat és bàsic pensar en els altres.