Novena pràctica

Avui a la última classe de l’Ernest Luz hem fet la segona part de l’Enfocament sistèmic.

Hem parlat del diagrama sistèmic, que fou impulsat per Salvador Minuchin i atenia a les famílies a partir de l’Enfocament Sistèmic.

Aquest diagrama defensava que les xarxes de relacions i les influències mútues determinen el comportament humà. Els problemes es donen entre les persones, no en les persones.

Per tant, aquest enfocament descentralitza la patologia.

Els símptomes seran senyals de que una o més relacions que la persona manté són insegures.

Ho comparen amb el Principi de Causalitat, en que tot té causa i conseqüència, però la causa no es podrà determinar perquè és molt complexa  i no cal conèixer-la per intervenir en el comportament.

Milton Erickson fou una font d’inspiració de l’Enfocament sistèmic.

Minuchin, utilitzava entre d’altres, la teràpia familiar estructural, que és un determinat tipus d’aplicació de l’Enfocament sistèmic. Defensa que els grups i les famílies tenen una estructura, i són un cojunt d’individus que formen un grup humà i relacions entre ells.

Hi ha famílies amb estructura estàndard o famílies amb estructura no estàndard. És a dir, les famílies desestructurades no existeixen, perquè tots els grups tenen una estructura.

Minuchin, llavors arribarà a la conclusió de que el benestar o el malestar no depenen de l’estructura, sinó del tipus de relacions que s’estableixen entre les persones que formen aquesta estructura.

Per això, la jerarquia que es dóna en els grups es troba relacionada amb el concepte de Poder, que és la possibilitat de prendre decisions, i responsabilitat (hi ha diferents graus entre un rol i un altre). Tampoc seria bo que el repartiment de poder fos equitatiu perquè cal mantenir una jerarquia, una gestió de poder i aquest poder s’adquirirà en funció de l’edat.

Haley, introdueix un element evolutiu en les famílies. Les famílies tenen una evolució natural, i si es produeix un encallament o un bloqueig es manifesten els símptomes.

Segons Bowen, ha d’haver-hi també una individuació, que és quan una persona esdevé autonòma i independent en tots els sentits, i té un tipus de relació social diferent.

Tornant a Minuchin, aquest defensa que el poder te’l poden atorgar o de vegades et ve donat.

Tot i així, pot haver persones amb un gran poder i no tenir autoritat, igual que passa al revés.

Si es trastoqués l’ordre natural de la gestió de poder, aflorarien els símptomes.

També es parlen de ‘fronteres’, i fan referència al límit de l’àmbit de presa de decisions, individuals o compartides, que es poden delegar. De fronteres, n’hi ha tres tipus:

-Les fronteres rígides: No admeten comunicació, es tracta d’una actitud dictatorial i autoritària amb la resta del sistema.

-Les fronteres laxes: Són invasions del territori permanentment. Si algú abdiqués del poder, algú altre se’n faria càrrec.

-Les fronteres flexibles: Hi ha una comunicació fluïda entre totes les parts del sistema.

Després d’haver vist tot això , també se’ns ha ensenyat un genograma, que és un dibuix d’una estructura familiar i anotacions i també hem vist un diagrama sistèmic, que permet plasmar i representar el funcionament d’una organització.

La Vicky Guarinos i jo hem creat també un genograma i un diagrama sistèmic:

Genograma:

Diagrama sistèmic:

Reflexió:



La classe d’avui s’ha basat en els diagrames sistèmics, una manera de representar les relacions interpersonals dins d’un cojunt de relacions. Aquests diagrames són molt clars i visuals i per tractar un problema grupal penso que poden ser útils. Si hi penso, jo també podria fer un d’aquests diagrames per a representar la meva vida i així saber quina de les relacions que mantinc pot ser la/les insaluble/s.

Amb això vinc a dir que estic d’acord amb l’Enfocament sistèmic, perquè si les relacions són insalubles, serà l’individu qui surti perjudicat, però també crec en la frase “Per a que els demés puguin ser feliços, primer tu has de ser-ho”. Però això no sempre és així.

Sempre he conegut gent que es queixava perquè tenia un problema amb X persona (pare, mare, amic, parella), però mai he sentit dir ‘és que sóc jo qui té el problema’.

Jo mateixa, puc dir que necessito estar pendent de la vida de la gent que m’importa per després fer la meva, però si alguna cosa falla no em sento bé del tot. Així és que si tinc una discussió amb la parella o amb els meus pares sé que amb els demés no seré jo mateixa al 100%.

El tema de les fronteres també és interessant i puc definir perfectament les meves relacions personals amb cadascuna d’aquestes fronteres, en la que per sort la majoria són flexibles i això ajuda a augmentar la comunicació i a buscar el benestar comú.

Parlant de la Jerarquia, penso que és indispensable per al funcionament correcte d’una famíla, perquè si els fills prenéssim el control de tot, podria arribar a formar-se un caos, i el paper de Pare o Mare desapareixerien i els fills no serien educats com ho són ara, inclús seria molt pitjor que l’educació actual. Llavors, penso que és correcte que amb l’augment de l’edat es vagi administrant la gestió de poder, perquè amb més anys, més experiència que és el que fa falta en la vida per aprendre.

Quant al tema de les famílies amb estructura estàndard o estructura no estàndard, hi he estat d’acord, però fa pocs dies en que un conegut meu es va morir, i feia poc se li va morir el seu pare i la seva mare. Doncs aquí no puc trobar cap tipus d’estructura, perquè per desgràcia ja no se’n pot dir família, tampoc.

Finalment, volia dir que aquest ha estat un dels mòduls que més m’ha agradat i més m’ha interessat i trobo una manera molt original el fet d’haver de penjar les pràctiques al blog, perquè ens resulta més còmode per tots. Gràcies per aquestes classes, i que sàpigues que en poc temps he après molt amb tu i amb les teves anècdotes. Gràcies per tot, espero seguir veien-te per la Universitat, i per suposat, que ens tornis a donar una de les teves classes tan tranquil·les i que tant ens fan pensar.

Una abraçada ben forta, Ernest! :))

Vuitena pràctica

Avui, a la vuitena classe de l’Ernest Luz hem tractat les causalitats circulars.

Aquest concepte, és la base del que treballen els psicòlegs que es centren en l’enfocament sistèmic, és a dir en la teoria general de sistemes i la cibernètica. Aquest enfocament és molt utilitzat a l’actualitat.

Trencarà amb perspectives anteriors que es centraven en un individu. Ara, l’enfocament sistèmic es centrarà sobretot en grups d’individus o sistemes, és a dir, en conjunts de persones (dues o més) que tenen relacions o lligams entre elles i que interactuen. Per exemple: una familia, una parella, un equip de futbol...

Defensen que els individus no són el problema, les dificultats o transtorns que apareixen en una persona són un indicador de que les relacions en un determinat sistema no són saludables.

Es pot donar el cas d’una anorèxia, que serà el resultant d’una interacció grupal.

Si el sistema s’articulés amb relacions saludables, el transtorn desapareixerà.

El Cognitivisme, en canvi, considera que els transtorns són propis i individuals, no provocats per l’entorn.

Quan un sistema no funciona, es manifesta d’alguna forma en un individu. No es poden saber concretament les causes que provoquen un determinat comportament i tampoc interessa saber el perquè, ja que és molt complexe determinar aquesta causa, donat que hi ha una infinitat d’influències.

L’enfocament sistèmic defensa la causalitat circular. El model d’aquesta dins d’un sistema explica la formació de dificultats a partir de com funciona un sistema, no per què.

Hem proposat l’exemple de l’ou i de la gallina, i hem discutit per defensar quin dels dos elements va existir primer, però no hem arribat a cap conclusió. Això seria una metàfora per a explicar l’enfocament sistèmic, el qual no busca la causa concreta, sinó que es fixa en el comportament de la persona i en les relacions que l’envolten.

A diferència de l’enfocament sistèmic, es troba la psicoanàlisi, la qual sí que busca el perquè i retorna al passat per a descobrir l’origen dels traumes.

Pot ser, doncs, que es dongui una determinada seqüència de relació que no porta enlloc, com les mentides, i per tant aquesta serà destructiva.

La causa d’un comportament pot haver desaparegut, però aquest comportament es mantindrà amb el temps. Per exemple, els musulmans no mengen carn de porc perquè la relació ho prohibeix però no es paren a pensar que la causa fou que fa anys aquesta carn va provocar moltes epidèmies i conseqüentment, moltes morts.

Llavors, adquirim rutines que inicilament tenen una determinada causa, que amb el temps ja no es recordarà.

Les solucions que s’intenten aplicar pot ser que acabin agreujant o mantenint el problema o la dificultat, inclús poden crear una nova dificultat.

La intervenció del psicòleg entra al sistema de la persona amb dificultat.

En termes de Medicina, parlem de la Iatrogènia, que significa que es donen els efectes secundaris indesitjables i negatius, per tant si entrem al sistema de la persona amb dificultats, la nostra intervenció o no intervenció pot afectar-li. “Millors intencions, pitjors resultats”

El problema, com hem dit abans, no està en la persona, sinó en les relacions del seu conjunt. Les teràpies de grup es basen en aquest enfocament sistèmic, per entendre i comprendre què ha pogut portar a la persona a tenir un transtorn.

Si no es pot curar, ho ha d’intentar fer un altre psicòleg ja que aquest tindrà diferents estratègies i procurarà que no es mantingui el problema.

Bateson, un antropòleg, descobreix pautes d’interacció en diferents cultures, que són aquestes:

-Relacions simètriques, en les que es dóna una interacció semblant (escalada o desescalada) i pot ser de tipus constructiu (persones que s’ajuden) o destructiu (discussions).

-Relacions complementàries, en les que es dóna una interacció diferent (diferents rols) i també pot ser de tipus destructiu o constructiu. Aquesta últim enriquirà a tothom.

-La Paula Llorens, la Núria Lleal i jo hem buscat quatre seqüències que corresponen a aquests dos tipus de relacions:

Relació simètrica constructiva: -> El treballador 1 elabora un projecte <-> el treballador 2 elabora un altre projecte <-> el treballador 1 vol superar el projecte del treballador 2 <-> el treballador 2 vol superar el projecte del treballador 1<-

Relació simètrica destructiva: -> Discussió entre dos nois <-> intervenció de tercera persona <-> els que es barallen s’enfronten amb la tercera persona <-> la tercera persona s’excusa que els vol ajudar <-> els dos nois es retreuen coses mutuament i marxa <-

Relació complementària constructiva: -> La nena necessita informació històrica per l’examen <-> l’àvia explica anècdotes històriques <-> l’àvia no recorda certes dates <-> la néta l’ajuda a buscar-ho per Internet <-

Relació complementària destructiva: -> La nena cada dia és perseguida per un pedòfil <-> El pedòfil atemoritza la nena seguint-la cap a casa <-> la nena intenta evitar el pedòfil però no se’n desfa <-> el pedòfil fa que la nena se senti intimidada cada cop que surt de l’escola.

Reflexió:

- La pràctica d’avui, a l’igual que totes, ha estat interessant perquè els conceptes que tractem sempre son aplicables a la vida quotidiana de cadascú. El tema de l’enfocament sistèmic també m’ha servit per a reflexionar situacions del meu dia a dia, com per exemple, la relació simètrica destructiva de la que parla Bateson entre d’altres, m’identifica a l’hora de discutir amb la meva parella. Donat que vaig tenir males experiències amb altres nois, sempre desconfio de la persona que està al meu cantó i comencem a discutir inútilment i a retreure coses que no porten enlloc.

Llavors, com aquest enfocament sistèmic es basa en identificar sistemes com a causants de dificultats d’un determinat individu, penso que les altres experiències passades amb altres persones (sistemes de nois) han estat la clau de que jo tingui aquest tipus de comportament a la mínima que veig que hi ha alguna cosa que no rutlla. Tot i així, crec que per identificar el meu problema també m’hagués estat útil el tema de la psicoanàlisi, és a dir, tornar uns anys enrere per veure quin era l’element pertorbador.

També volia apuntar que ens ha estat bastant dificultós trobar seqüències de cada tipus de relació que proposa Bateson, ja que sempre trobavem una situació amb principi i final, és a dir, lineal i no circular com se’ns demanava.