Novena pràctica

Avui a la última classe de l’Ernest Luz hem fet la segona part de l’Enfocament sistèmic.

Hem parlat del diagrama sistèmic, que fou impulsat per Salvador Minuchin i atenia a les famílies a partir de l’Enfocament Sistèmic.

Aquest diagrama defensava que les xarxes de relacions i les influències mútues determinen el comportament humà. Els problemes es donen entre les persones, no en les persones.

Per tant, aquest enfocament descentralitza la patologia.

Els símptomes seran senyals de que una o més relacions que la persona manté són insegures.

Ho comparen amb el Principi de Causalitat, en que tot té causa i conseqüència, però la causa no es podrà determinar perquè és molt complexa  i no cal conèixer-la per intervenir en el comportament.

Milton Erickson fou una font d’inspiració de l’Enfocament sistèmic.

Minuchin, utilitzava entre d’altres, la teràpia familiar estructural, que és un determinat tipus d’aplicació de l’Enfocament sistèmic. Defensa que els grups i les famílies tenen una estructura, i són un cojunt d’individus que formen un grup humà i relacions entre ells.

Hi ha famílies amb estructura estàndard o famílies amb estructura no estàndard. És a dir, les famílies desestructurades no existeixen, perquè tots els grups tenen una estructura.

Minuchin, llavors arribarà a la conclusió de que el benestar o el malestar no depenen de l’estructura, sinó del tipus de relacions que s’estableixen entre les persones que formen aquesta estructura.

Per això, la jerarquia que es dóna en els grups es troba relacionada amb el concepte de Poder, que és la possibilitat de prendre decisions, i responsabilitat (hi ha diferents graus entre un rol i un altre). Tampoc seria bo que el repartiment de poder fos equitatiu perquè cal mantenir una jerarquia, una gestió de poder i aquest poder s’adquirirà en funció de l’edat.

Haley, introdueix un element evolutiu en les famílies. Les famílies tenen una evolució natural, i si es produeix un encallament o un bloqueig es manifesten els símptomes.

Segons Bowen, ha d’haver-hi també una individuació, que és quan una persona esdevé autonòma i independent en tots els sentits, i té un tipus de relació social diferent.

Tornant a Minuchin, aquest defensa que el poder te’l poden atorgar o de vegades et ve donat.

Tot i així, pot haver persones amb un gran poder i no tenir autoritat, igual que passa al revés.

Si es trastoqués l’ordre natural de la gestió de poder, aflorarien els símptomes.

També es parlen de ‘fronteres’, i fan referència al límit de l’àmbit de presa de decisions, individuals o compartides, que es poden delegar. De fronteres, n’hi ha tres tipus:

-Les fronteres rígides: No admeten comunicació, es tracta d’una actitud dictatorial i autoritària amb la resta del sistema.

-Les fronteres laxes: Són invasions del territori permanentment. Si algú abdiqués del poder, algú altre se’n faria càrrec.

-Les fronteres flexibles: Hi ha una comunicació fluïda entre totes les parts del sistema.

Després d’haver vist tot això , també se’ns ha ensenyat un genograma, que és un dibuix d’una estructura familiar i anotacions i també hem vist un diagrama sistèmic, que permet plasmar i representar el funcionament d’una organització.

La Vicky Guarinos i jo hem creat també un genograma i un diagrama sistèmic:

Genograma:

Diagrama sistèmic:

Reflexió:



La classe d’avui s’ha basat en els diagrames sistèmics, una manera de representar les relacions interpersonals dins d’un cojunt de relacions. Aquests diagrames són molt clars i visuals i per tractar un problema grupal penso que poden ser útils. Si hi penso, jo també podria fer un d’aquests diagrames per a representar la meva vida i així saber quina de les relacions que mantinc pot ser la/les insaluble/s.

Amb això vinc a dir que estic d’acord amb l’Enfocament sistèmic, perquè si les relacions són insalubles, serà l’individu qui surti perjudicat, però també crec en la frase “Per a que els demés puguin ser feliços, primer tu has de ser-ho”. Però això no sempre és així.

Sempre he conegut gent que es queixava perquè tenia un problema amb X persona (pare, mare, amic, parella), però mai he sentit dir ‘és que sóc jo qui té el problema’.

Jo mateixa, puc dir que necessito estar pendent de la vida de la gent que m’importa per després fer la meva, però si alguna cosa falla no em sento bé del tot. Així és que si tinc una discussió amb la parella o amb els meus pares sé que amb els demés no seré jo mateixa al 100%.

El tema de les fronteres també és interessant i puc definir perfectament les meves relacions personals amb cadascuna d’aquestes fronteres, en la que per sort la majoria són flexibles i això ajuda a augmentar la comunicació i a buscar el benestar comú.

Parlant de la Jerarquia, penso que és indispensable per al funcionament correcte d’una famíla, perquè si els fills prenéssim el control de tot, podria arribar a formar-se un caos, i el paper de Pare o Mare desapareixerien i els fills no serien educats com ho són ara, inclús seria molt pitjor que l’educació actual. Llavors, penso que és correcte que amb l’augment de l’edat es vagi administrant la gestió de poder, perquè amb més anys, més experiència que és el que fa falta en la vida per aprendre.

Quant al tema de les famílies amb estructura estàndard o estructura no estàndard, hi he estat d’acord, però fa pocs dies en que un conegut meu es va morir, i feia poc se li va morir el seu pare i la seva mare. Doncs aquí no puc trobar cap tipus d’estructura, perquè per desgràcia ja no se’n pot dir família, tampoc.

Finalment, volia dir que aquest ha estat un dels mòduls que més m’ha agradat i més m’ha interessat i trobo una manera molt original el fet d’haver de penjar les pràctiques al blog, perquè ens resulta més còmode per tots. Gràcies per aquestes classes, i que sàpigues que en poc temps he après molt amb tu i amb les teves anècdotes. Gràcies per tot, espero seguir veien-te per la Universitat, i per suposat, que ens tornis a donar una de les teves classes tan tranquil·les i que tant ens fan pensar.

Una abraçada ben forta, Ernest! :))

Vuitena pràctica

Avui, a la vuitena classe de l’Ernest Luz hem tractat les causalitats circulars.

Aquest concepte, és la base del que treballen els psicòlegs que es centren en l’enfocament sistèmic, és a dir en la teoria general de sistemes i la cibernètica. Aquest enfocament és molt utilitzat a l’actualitat.

Trencarà amb perspectives anteriors que es centraven en un individu. Ara, l’enfocament sistèmic es centrarà sobretot en grups d’individus o sistemes, és a dir, en conjunts de persones (dues o més) que tenen relacions o lligams entre elles i que interactuen. Per exemple: una familia, una parella, un equip de futbol...

Defensen que els individus no són el problema, les dificultats o transtorns que apareixen en una persona són un indicador de que les relacions en un determinat sistema no són saludables.

Es pot donar el cas d’una anorèxia, que serà el resultant d’una interacció grupal.

Si el sistema s’articulés amb relacions saludables, el transtorn desapareixerà.

El Cognitivisme, en canvi, considera que els transtorns són propis i individuals, no provocats per l’entorn.

Quan un sistema no funciona, es manifesta d’alguna forma en un individu. No es poden saber concretament les causes que provoquen un determinat comportament i tampoc interessa saber el perquè, ja que és molt complexe determinar aquesta causa, donat que hi ha una infinitat d’influències.

L’enfocament sistèmic defensa la causalitat circular. El model d’aquesta dins d’un sistema explica la formació de dificultats a partir de com funciona un sistema, no per què.

Hem proposat l’exemple de l’ou i de la gallina, i hem discutit per defensar quin dels dos elements va existir primer, però no hem arribat a cap conclusió. Això seria una metàfora per a explicar l’enfocament sistèmic, el qual no busca la causa concreta, sinó que es fixa en el comportament de la persona i en les relacions que l’envolten.

A diferència de l’enfocament sistèmic, es troba la psicoanàlisi, la qual sí que busca el perquè i retorna al passat per a descobrir l’origen dels traumes.

Pot ser, doncs, que es dongui una determinada seqüència de relació que no porta enlloc, com les mentides, i per tant aquesta serà destructiva.

La causa d’un comportament pot haver desaparegut, però aquest comportament es mantindrà amb el temps. Per exemple, els musulmans no mengen carn de porc perquè la relació ho prohibeix però no es paren a pensar que la causa fou que fa anys aquesta carn va provocar moltes epidèmies i conseqüentment, moltes morts.

Llavors, adquirim rutines que inicilament tenen una determinada causa, que amb el temps ja no es recordarà.

Les solucions que s’intenten aplicar pot ser que acabin agreujant o mantenint el problema o la dificultat, inclús poden crear una nova dificultat.

La intervenció del psicòleg entra al sistema de la persona amb dificultat.

En termes de Medicina, parlem de la Iatrogènia, que significa que es donen els efectes secundaris indesitjables i negatius, per tant si entrem al sistema de la persona amb dificultats, la nostra intervenció o no intervenció pot afectar-li. “Millors intencions, pitjors resultats”

El problema, com hem dit abans, no està en la persona, sinó en les relacions del seu conjunt. Les teràpies de grup es basen en aquest enfocament sistèmic, per entendre i comprendre què ha pogut portar a la persona a tenir un transtorn.

Si no es pot curar, ho ha d’intentar fer un altre psicòleg ja que aquest tindrà diferents estratègies i procurarà que no es mantingui el problema.

Bateson, un antropòleg, descobreix pautes d’interacció en diferents cultures, que són aquestes:

-Relacions simètriques, en les que es dóna una interacció semblant (escalada o desescalada) i pot ser de tipus constructiu (persones que s’ajuden) o destructiu (discussions).

-Relacions complementàries, en les que es dóna una interacció diferent (diferents rols) i també pot ser de tipus destructiu o constructiu. Aquesta últim enriquirà a tothom.

-La Paula Llorens, la Núria Lleal i jo hem buscat quatre seqüències que corresponen a aquests dos tipus de relacions:

Relació simètrica constructiva: -> El treballador 1 elabora un projecte <-> el treballador 2 elabora un altre projecte <-> el treballador 1 vol superar el projecte del treballador 2 <-> el treballador 2 vol superar el projecte del treballador 1<-

Relació simètrica destructiva: -> Discussió entre dos nois <-> intervenció de tercera persona <-> els que es barallen s’enfronten amb la tercera persona <-> la tercera persona s’excusa que els vol ajudar <-> els dos nois es retreuen coses mutuament i marxa <-

Relació complementària constructiva: -> La nena necessita informació històrica per l’examen <-> l’àvia explica anècdotes històriques <-> l’àvia no recorda certes dates <-> la néta l’ajuda a buscar-ho per Internet <-

Relació complementària destructiva: -> La nena cada dia és perseguida per un pedòfil <-> El pedòfil atemoritza la nena seguint-la cap a casa <-> la nena intenta evitar el pedòfil però no se’n desfa <-> el pedòfil fa que la nena se senti intimidada cada cop que surt de l’escola.

Reflexió:

- La pràctica d’avui, a l’igual que totes, ha estat interessant perquè els conceptes que tractem sempre son aplicables a la vida quotidiana de cadascú. El tema de l’enfocament sistèmic també m’ha servit per a reflexionar situacions del meu dia a dia, com per exemple, la relació simètrica destructiva de la que parla Bateson entre d’altres, m’identifica a l’hora de discutir amb la meva parella. Donat que vaig tenir males experiències amb altres nois, sempre desconfio de la persona que està al meu cantó i comencem a discutir inútilment i a retreure coses que no porten enlloc.

Llavors, com aquest enfocament sistèmic es basa en identificar sistemes com a causants de dificultats d’un determinat individu, penso que les altres experiències passades amb altres persones (sistemes de nois) han estat la clau de que jo tingui aquest tipus de comportament a la mínima que veig que hi ha alguna cosa que no rutlla. Tot i així, crec que per identificar el meu problema també m’hagués estat útil el tema de la psicoanàlisi, és a dir, tornar uns anys enrere per veure quin era l’element pertorbador.

També volia apuntar que ens ha estat bastant dificultós trobar seqüències de cada tipus de relació que proposa Bateson, ja que sempre trobavem una situació amb principi i final, és a dir, lineal i no circular com se’ns demanava.

Setena pràctica

Avui a la classe número 7 de l'Ernest Luz, hem tractat el tema de les actituds rogerianes.

Carl Rogers (1902-1987), qui treballava la psicologia humanista, fou el primer en considerar la psicoteràpia com a científica, al contrari que els conductistes, i l'enfocament del seu estudi estava centrat en la persona.

Com a anècdota, cal dir que va ser el primer també en col·locar una càmara de vídeo mentre es realitzava una sessió psicoterapèutica.

Rogers defensa que hi ha una tendència innata al creixement humà, que se'n diu autoactualització. Per tant, cada persona té saviesa en l'interior per saber com créixer, però ha d'haver-hi unes condicions òptimes per a que es pugui donar aquest desenvolupament.

A diferència de Maslow, que tractava els factors higiènics com a responsables de l'autoactualització, Carl Rogers se centra en que les relacions d'una persona amb l'exterior han de ser saludables. El context de desenvolupament pot ser favorable o no favorable (escola, amics...)

Per a que hi hagi una autoactualització, creia que havien de complir-se tres condicions fonamentals:

-L'acceptació incondicional: Cal acceptar les persones pel que són; és a dir, humans, més enllà de la condició, raça, nivell d'estudis i s'ha d'intentar eliminar tot tipus de prejudici. Llavors s'haurà de distingir el que és del que fa, però ja s'ha de predisposar un apreci positiu cap a l'altre.

-La comprensió empàtica: És la capacitat humana per posar-se a la pell de l'altre, experimentar el món intentant entendre la forma de pensar de l'altre i els seus significats.

-L'autenticitat, la coherència i la congruència: S'ha de sentir, pensar i actuar sense contradiccions, s'ha de seguir una mateixa línia transmetent autenticitat, coherència i congruència.

Tots aquests factors haurien d'estar presents per a que la persona es senti plena i realitzada.
Si és així, la persona haurà desenvolupat les potencialitats del creixement humà.
En canvi, hi ha un tipus de persones, que es diuen "persones presó", les quals se senten desamparades i ja presuposen que ningu les entendrà i es tanquen en sí mateixes, per tant seria una tasca realment complicada intentar que complissin tots tres requisits.

Rogers considera les persones com bàsicament bones o saludables, o per lo menys no dolentes ni malaltes.
En altres paraules, considera la salut mental com la progressió normal de la vida i entén la malaltia mental, els crims i altres problemes humans com a distorsions de la tendència natural.
En tota la seva extensió, la teoria de Rogers està construïda a partir d'una sola "força de vida" que anomena la tendència actualitzant.
Això pot definir-se com una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials fins el major límit possible.
No és només supervivència: Rogers enten que totes les criatures persegueixen fer el millor de la seva existència, i si fallen en el seu propòsit no és per falta de voluntat.
Les persones en el curs de l'actualització dels seus potencials, van crear la societat i la cultura. En sí ateix això no sembla un problema: som criatures socials, està a la nostra naturalesa. Però, en crear la cultura, es va desenvolupar una vida pròpia. En lloc de mantenir-se propera a altres aspectes de la naturalesa, la cultura
pot prendre's en una força amb dret propi. Inclús, si a llarg plaç, una cultura que interfereix amb la nostra actualització mor, de la mateixa manera morirem amb ella.

Quan tenim gana, trobem menjar, però no qualsevol menjar, sinó un que ens agradi. El menjar que sap malament tendeix a ser perjudicial i insaluble. A això se li diu valor organísmic.

Rogers agrupa sota el nom de visió positiva a les qüestions com l'amor, l'afecte, l'atenció, la criança, etc.
Una altra qüestió, exclusivament humana, el que valorem és la recompensa positiva d'un mateix, el que inclou l'autoestima, l'autovalía i una imatge de sí mateix positiva.
A través de coses positives dels demés al llarg de la nostra vida és el que ens permetrà abastar aquesta cura personal.

La societat també ens recondueix amb les seves condicions de valía. A mesura que creixem, els nostres pares, mestres, familiars i demés, només ens donen el que ncessitem quan demostrem que ho mereixem, més que perquè ho necessitem. Ens estimaran si ens portem bé.

El tenir una cura positiva sobre una condició, és el que Rogers anomena recopensa positiva condicionada. Donat que tots nosaltres necessitem aquesta recompensa, aquests condicionants són molt poderosos i acabem sent subjectes molt determinats no pels nostres valors organísmics o per la nostra tendència
actualitzant, sinó per una societat que no necessàriament té en compte els nostres interessos reals.
A mesura que passa el temps, aquest condicionament ens condueix a tenir una autovalía positiva condiconada.
Començarem a estimar-nos si complim els estandards que altres ens apliquen, més que si seguim la nostra actualització dels potencials individuals.
Donat que aquests estandards no van ser creats tenint en consideració les necessitats individuals, resulta cada cop més freqüent el que no poguem satisfer aquestes exigències i per tant, no podrem tenir un bon nivell d'autoestima.

Què succeeix quan apareix una incongruència?

-La nostra part que trobem a la tendència actualitzadora, seguida de la nostra valoració organísmica, de les necessitats i recepcions de
recompenses positives per a un mateix, és el que Rogers anomenaria el "jo vertader". Aquest és el jo vertader, que si tot va bé, l'arribaràs a posseir.
Per una altra banda, donat que la societat no està sincronitzada amb la tendència actualitzant i que considera que estem forçats a viure sota
les condicions de valor que no pertanyen a la valoració organísmica, i finalment, que només rebem recompenses positives condicionades, llavors hem de
desenvolupar un ideal de sí mateix (ideal del jo). En aquest cas, Rogers es refereix a ideal com a alguna cosa no real, com a algun cosa que sempre
està fora del nostre abast, allò que mai abastarem.
L'espai comprès entre el jo vertader i el jo ideal, del jo sóc i del jo hauria de ser, se'n diu incongruència. A major distància, major serà
aquesta incongruència. De fet, la incongruència és el que essencialment Rogers defineix com a neurosi: estar dessincronitzat amb el teu propi jo.

Defenses
Quan es percep una situació amenaçant, se sent ansietat. L'ansietat és una senyal que indica que existeix un perill potencial que s'ha d'evitar.
Una forma d'evitar la situació és 'refugiar-se en les montanyes'. Donat que aquesta no hauria de ser una
opció molt freqüent en la vida, en lloc de córrer físicament, fugim psicològicament tot utilitzant les defenses.
La idea rogeriana de la defensa és similar a la de Freud, exceptuant que Rogers la engloba en un punt de vista perceptiu, de forma que els records i els impulsos són formes de percepció.
Rogers defineix només dues defenses: la negació i la distorsió perceptiva.

-La negació significa quelcom molt semblant al que significa en la teoria freudiana: bloquejes per complet la situació amenaçant.

-La distorsió perceptiva és una manera de reinterpretar la situació de manera que sigui menys amenaçant. És molt semblant a la racionalització de Freud.

No obstant, per la persona neuròtica, cada cop que utilitza una defensa, crea una major distància entre el que és real i el que és ideal.
Es va tornant cada cop més incongruent, trobant-se cada cop més en situacions amenaçant, desenvolupant majors nivells d'ansietat i utilitzant cada cop més les defenses. Per tant es torna un cercle viciós del qual serà impossible sortir-se'n, almenys per sí mateix.

Rogers també aporta una petita explicació parcial per a la psicosi: aquesta sorgeix quan les defenses se sobresaturen i la pròpia sensació d'identitat es dilueix en varies peces desconnectades entre sí.
La seva pròpia conducta té poca consistència i estabilitat d'acord amb això.
Té episodis psicòtics, episodis de comportaments extranys. Les seves paraules semblen no tenir cap sentit i les seves emocions són inapropiades.
Per tant, pot perdre la seva habilitat per a diferenciar la pròpia identitat, del que no ho és i tornar-se desorientat i passiu.

Reflexió
Havent explicat les teories de Rogers a classe, hem visualitzat un petit documental que es va realitzar a una classe d'una escola de Japó on veiem que l'empatia és el principal fonament per a fer que les classes funcionin i per a que els nens aprenguin a posar-se a la pell dels altres.
Hem vist com es comparteixen riures i plors en una mateixa classe, cosa que em va sobtar perquè tothom sempre creu que és més fàcil somriure que explicar perquè estàs malament i com aquests nens, tenen 8 o 9 anys pensava que els seria més difícil mostrar els seus sentiments. El seu professor però, els incita a que ho facin, per tal de poder comprendre els sentiments i els pensaments del que tenen al costat.
Aquest professor, s'implica ens els sentiments dels alumnes i imposa un lema als nens que és "Som aquí per a ser feliços", per tal de que l'escola sigui vista per ells com a un lloc per a trobar-se a gust i ser un mateix sense prejudicis.
De vida només n'hi ha una, per això s'han de compartir experiències i expressar les emocions com l'alegria, la irritació, la fermesa, la gratitud... Per exemple, una noia explicava davant de tota la classe que feia uns anys
se li va morir el seu pare i fins aquell moment no s'havia atrevit a parlar-ne. Els seus companys també patien amb ella i la van recolzar. Això és molt maco i realment emotiu.
En les classes realitzen unes anomenades 'cartes de llibreta' en la que tots els nens han d'explicar què se'ls hi passa per la ment o què senten ells mateixos sobre altres esdeveniments dels seus companys.
Aquests nens són receptius al que els hi expliquen, i això és impactant perquè un nen de l'edat de vuit anys sol pensar més per sí mateix, però en aquest cas ha sigut diferent gràcies a la especial docència del professor.
Cada nen ha d'afirmar els seus punts forts i el dels seus amics per tal de crear lligams. (Això ho defensa Rogers principalment). S'ha de reflexionar sobre els propis actes i assumir les pròpies culpes, per tant un no s'ha de queixar del càstig que se l'imposi.
Jo crec que si una persona no és feliç, no ho és ningú. Si per exemple, em sento trista i deprimida, els meus familiars i amics ho notaran i se sentiran incomòdes. Llavors estic d'acord amb el que proposa Rogers i crec que les condicions per autoactualitzar-se són les més adients per al propi creixement humà, perquè un se sentirà més ple i més format a base de realitzar bones accions.
Si més no, s'ha d'intentar entendre el significat de la vida. Riure, plorar i aprendre és el que crea el lligam d'amistat segons el professor d'aquesta classe i per obtenir la clau de felicitat és bàsic pensar en els altres.

Sisena pràctica

A la sisena pràctica de Fonaments de la Psicologia amb l'Ernest Luz, hem tractat el tema de les Necessitats humanes.

La Psicologia humanista és la que s'interessa per aquestes necessitats i tenen una nova forma d'entendre el comportament de les persones. Aquesta psicologia és desenvolupada durant els anys 40-50 del segle XX i és una visió optimista de l'ésser humà. És aquí on apareix la psicologia conductista, cognitivista i la psicoanàlisi (Id - ello, egoïsme).

Abraham Maslow i Carl Rogers tenen un concepte de la persona que es basa en l'amabilitat, la generositat, l'alegria i la realització personal (bondat) com a elements innats de l'individu. Diuen que els humans tenim una tendència innata al creixement, al saber, al conèixer... és a dir que som de caire essencialment bo i positiu.
Les persones (totes) tenim certes necessitats que si no es cobreixen, la persona pot arribar a morir o es pot posar malalta.

Maslow, parla també de les pseudonecessitats, aquelles necessitats les quals si no es cobreixen la persona no morirà (per exemple, capricis i desitjos) i distingeix aquesta necessitat de capricis, que serà interessant en l'educació. Per tant, les seves teories tindran una aplicació pràctica evident

La diferència entre Abraham Maslow i Carl Rogers és que Maslow defensa la tendència a l'autorealització i Rogers, la tendència a l'autoactualització. (Conceptes similars)

Si més no, Maslow creurà que l'ambient ha de ser físicament i espiritualment capaç de nodrir les nostres necessitats com a persona. Llavors, si l'ambient és insaluble, i les persones se senten jutjades o criticades, no s'enriquirà dita capacitat.

La llavor del que un humà pot ser, ja es troba a dins (existeix una essència o potència positiva).
La persona que cobreixi les necessitats serà un ser altruïsta, generós, bondadós, ambable... Del contrari, serà 'assassinat' amb trastorns, ansietats, estrés (elements que no formen part de la naturalesa humana).

El que es coneix com a comportament límit és el suïcidi, quan generalment no són cobertes les necessitats sumament bàsiques.
Totes aquestes qüestions seran tractades per Maslow en la gran majoria de les seves obres com: Motivación y personalidad, El hombre autorealizado i La personalidad creadora.
Com a conclusió, es diu que les persones optimistes, que lluiten per a seguir endavant són persones autorealitzades.

A part d'aquestes obres, Maslow també va dissenyar una jerarquia canviant, és a dir, va crear una piràmide de "la teoria de Maslow de la motivació", tot i que no sempre es compleix, en la que classificarà els diversos tipus de necessitats.

Per una banda, la base de la piràmide serà la part fisiològica (gana, sexe, set que són necessitats bàsiques que s'han de satisfer per no morir-se), la segona part serà la seguretat (la integritat física, la no-incertesa i la constància), la tercera la de les relacions i el amor (amistat, relació, pertànyer a un grup, sentir-se especial per a algú) , la quarta l'autoestima (confiança, complicitat, intimitat amb algú, reconeixement, sentiment de competència, respecte...) i per últim l'autoactualització (màxim potencial, trobar-li sentit a la vida, moments breus d'extrema felicitat, múltiples experiències agradables. Serà l'ideal al que arribar).

D'aquesta manera ell creurà que el comportament humà es regirà segons les seves necessitats (que van i venen), de les quals tindrà una certa mancança o un creixement.
Tot i així, cal remarcar que hem de sentir algun moment la insatisfacció d'aquestes necessitats per poder créixer espiritualment.

Els comportaments seran orientats a la satisfacció de necessitats autèntiques, les quals Maslow dividirà en tres grups:
-Els comportaments constructius: Aquests són els comportaments que es basen en assolir l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica, i si aquesta necessitat s'acaba satisfent, tothom que l'envolti en sortirà beneficiat.
-Els comportaments destructius: Aquests intenten assolir l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica, però algú de l'entorn en pot sortir perjudicat. Com per exemple, intentar establir un xantatge emocional amb algú proper.
-Els comportaments fallits: Aquests es donen quan no s'assoleix l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica.

D'aquests comportaments, les meves companyes Jacqueline Lozano, Esther Martell i jo hem posat un exemple representatiu d'un comportament constructiu, destructiu i un de fallit que correspongui a cada nivell de la Piràmide de la teoria de la motivació de Maslow:

-Nivell fisiològic. Situació: Algú que no arriba a final de mes i no té per menjar
Comportament constructiu - Demanar ajuda als familiars o als amics.
Comportament destructiu - Robar els diners d'altres persones.
Comportament fallit - Invertir els pocs diners que li queden en vicis i capricis no necessaris per al desenvolupament fisiològic humà.

-Nivell de seguretat. Situació: Algú que fou atracat al mig del carrer .
Comportament constructiu - deixar el mòbil i els diners a casa per si de cas.
Comportament destructiu - Amenaçar amb una pistola a qui se l'acosti.
Comportament fallit - Quedar-se a casa i no sortir més a causa del pànic.

-Nivell d'amor i pertinença. Situació: Algú que necessitat pertànyer a un grup.
Comportament constructiu - Relacionar-se amb els membres del grup.
Comportament destructiu - Afergir-se al grup sense tenir l'aprovació dels demés.
Comportament fallit - Canviar la vestimenta i inclús la manera de ser per tal de que els altres membres l'acceptin.

-Nivell d'autoestima. Situació: Un nen a l'escola se sent insultat pels seus companys.
Comportament constructiu - Evitar els comentaris i no creure-s'ho.
Comportament destructiu - Creure el que li diuen i martiritzar-se i torturar-se ell mateix.
Comportament fallit - Respondre amb el mateix nivell que ha estat atacat.

-Nivell d'autorealització. Situació: Una família en la que tots son metges, hi ha un nen que vol fer la professió de magisteri.
Comportament constructiu - Realitzar la carrera que ell desitja.
Comportament destructiu - Fa medicina per la pressió de que els seus familiars també l'han fet, i més endavant se sentirà amargat.
Comportament fallit - No estudia, no fa res. Llença la tovallola.

Reflexió: En la meva opinió, penso que aquesta classe ha estat bastant útil per adonar-nos el que realment són necessitats i el que no ho són. Primerament, he de dir que estic d'acord amb la piràmide de Maslow, ja que crec i sento que l'ordre en què es troben dividides les necessitats, per a mi és l'ordre d'importància de necessitats que hauran de ser satisfetes.
Les necessitats fisiològiques són aquelles que hem de tenir cobertes per naturalesa, i són peticions biològiques que hem de cobrir. Per això cada X hores, el nostre cos reacciona si tenim sensació de gana, set o d'altres. `
Les necessitats no fisiològiques, és a dir, les psicològiques, crec que són igual d'importants que les primeres perquè, tal com va dir Freud, els humans venim determinats amb un programa biològic que necessita activar el sistema de vincle afectiu per poder autorealitzar-se.
No obstant això, també coneixo persones les quals moltes d'aquestes necessitats presentades a la piràmide, no les tenen cobertes i no per aquest motiu se senten irrealitzats, ja que la felicitat també es subjectiva, tothom té les seves pròpies aspiracions.
Per això, si una persona no practica el sexe o no té una relació de parella o no pertany a cap grup determinat, no té perquè sentir-se malament, perquè potser aquests aspectes no són importants en la seva vida.
Si més no, jo particularment mai he pogut completar tots els nivells d'aquesta piràmide, i sé que no he estat realitzada completament, però he sabut apreciar altres aspectes que sí s'han presentat de manera positiva. Això no vol dir, que no necessiti el que m'ha mancat, però el que no m'ha mancat ha estat el que he necessitat en aquell moment.

Cinquena pràctica

A la cinquena classe de l'Ernest Luz, hem mirat la pel·lícula "Pasión secreta" de John Huston, basada en la vida de Freud.

En aquesta, es pot visualitzar l'evolució de Freud com a psicòleg, desde que és reconegut com a gran científic fins al rebuig popular cap a les seves teories.
Demostra com és capaç de curar l'Histèria mitjançant la Hipnosi principalment (utilitzava també altres mètodes com l'associació de paraules i la catarsi), és a dir, intentava que la persona histèrica sigués capaç de recordar, en un estat d'inconsciència, aquell fet que la conduí a l'estat traumàtic i així poder recuperar-se.
Per fer Hipnosi, usava d'instrument una espelma i l'ordre verbal eliminant així els símptomes a través de la suggestió.
A part de curar a vàries pacients, a la pel·lícula també podem apreciar altres "traumes" que van impactar a Freud, com per exemple el del Complexe d'Edip, que és el que més em va cridar l'atenció.
Aquest complexe es va representar en la figura d'un noi jove que abraçava i petonejava un maniquí vestit de militar que havia criticat
abans perquè era del seu pare, però en estat hipnòtic imaginava que el maniquí era la seva mare i Freud va quedar sorprès.

El Complexe d'Edip és el conflicte emocional que es dóna en la infància de tot ésser humà de sexe masculí quan, d'una banda,  se sent una atracció sexual inconscient per la mare i, per l'altra banda es percep també un sentiment d'odi (també inconscient) cap al pare.
El període de manifestació del complex abasta, aproximadament, els sis primers anys de vida del nen, en l'anomenada etapa fàl·lica (pregenital) del desenvolupament de la líbido.

El concepte de "Complexe d'Edip" fou desenvolupat per Freud, inspirat en el mite d'Edipo de la Grècia clàssica.
Paral·lelament, Carl Jung va desenvolupar similarment el "Complexe d'Electra" també una atracció sexual inconscient que sent la nena cap al seu pare. Freud discrepava amb aquest autor perquè creia que la sexualitat femenina era molt més complexa. Per això també aplicava el Complexe d'Edip al desenvolupament sexual femení.
Amb tot això, Freud venia a dir que aquest complexe era universal i es va topar amb crítiques "empíriques" de Horney i Malinowski.

L'interès del nen pels genitals desapareix durant el període de latència, però reapareixerà més tard. Durant aquest període se li presta especial atenció, però llavors rebrà l'amenaça de castració per part de la mare, que busca reforçar l'autoritat amb l'ajuda del pare.
Al principi, no presta atenció a l'amenaça, se li deixa de donar el pit perquè es va fent gran, i després es donarà el reteniment dels esfínters.
Quan aquest, veu la falta en una nena, adverteix la possibilitat de castració i l'amenaça donarà efecte més tard.
El Complexe d'Edipo ofereix dos camins al nen:

-Activa: prendre a la mare i substituir al pare.
-Passiva: fer-se estimar pel pare.

La persecució de l'Edip determina la castració (com a càstig o com a requisit) i apareix la lluita entre el narcissisme cap a una part del seu propi cos i la 'investidura libidinosa d'objecte'. El "Jo" del nen s'estranya del complexe.

Per a solucionar-ho, se substitueix la 'investidura d'objecte' per la identificació, es comprèn l'autoritat de pare i mare i s'acaba formant el nucli del "Super Jo" que prohibirà la tornada d'aquestes 'investidures d'objecte'. Les aspiracions del libido són desexualitzades per una part, i inhibides i traslladades en mocions tendres, que serà quan comenci el període de latència.
Aquest procés és considerat per Freud com a repressió, perquè el "Super Jo" encara es troba en formació.
Tot i així, no es tracta ben bé d'una repressió, sinó d'una destrucció del complexe.

La nena percep que el clítoris és com un petit penis que creixerà, però al creure que les dones grans ho tenen, sentirà que ha estat castrada.
Si l'angoixa no apareix, el "Super Jo" serà el resultat de l'educació externa. Llavors, s'aproparà al pare i substituirà a la mare.
Simbòlicament, passarà de pensar en el penis a pensar en el fill que voldrà rebre del seu pare, però aixo roman en l'inconscient i és la base per a la seva futura funció sexual.

La finalitat terapèutica consisteix a aconseguir que X pacient renunciï a fantasejar i a les seves satisfaccions secretes per a substituir-les per altres imaginacions i altres satisfaccions reals.
Per fer-ho caldrà alliberar la líbido deslligant-la de les imatges parentals que es troben a l'inconscient, per tal de retornar al "Jo" i a la realitat.

L'actitud comprensiva dels pares ajudarà a solucionar el complexe i el fill se'n podrà sortir. Majoritàriament, el nen tracta de superar-lo per assemblar-se al seu "rival".

Finalment, s'hi identificarà gràcies a una convivència solidària en la que el pare es convertirà en un model per al nen. Es dóna la mateixa situació entre la nena i la mare.

Com a conclusió, cal saber que la comunicació amb el nen és necessària per a fer desaparèixer el complexe.
És normal que el nen tingui somnis eròtics, depenen de l'edat, cap al seu pare o mare, i aquests han d'impedir que en un futur això es converteixi
en una obsessió que podria arribar a destruir el vincle amb algun dels seus pares, o buscar en la seva parella una persona molt major per a reemplaçar-los.

-Després d'haver definit el Complexe d'Edip i el Complexe d'Electra, he descobert altres aspectes que en la pel·lícula no vaig poder apreciar, com per exemple, la confusió que es dóna entre el "Jo" i el "Super Jo" quan apareix el complexe.
Tampoc sabia que aquest, es podia donar de manera activa o passiva, depenent de la manera d'ésser del nen.
El que més m'impacta és que aquest complexe és considerat Universal, i jo creia que era un problema excepcional que es donava en nens amb un alt impuls sexual, o per altres motius, i que era quelcom fora de lo normal.
Tot i així, tinc un record difuminat de quan jo era petita, aproximadament 5-6 anys, una època en que em trobava molt unida al meu pare, i recordo que un dia al menjador li vaig dir:
-"Si no fossis el meu pare, em casaria amb tu".
Per això, em puc arribar a sentir identificada amb aquest complexe, perquè durant una temporada recordo haver tingut a la meva mare en un segon pla i tractar al pare de 'bo' i a la mare de 'bruixa'.
Tampoc sabia quin era el motiu concret, però més endavant em vaig adonar que eren igual de 'bons' ambdós.
Així doncs, considero que he après anècdotes molt importants en aquesta pel·lícula, i que m'impressiona poder dir que jo mateixa, vaig passar pel Complexe d'Electra, cosa que mai m'hagués imaginat i tampoc sabia que existia.
Finalment, considero que Freud realitzà un seguit de descobriments molt importants per a la psicoanàlisi i que va desenvolupar adequadament la Psicologia sexual infantil.

Quarta pràctica

A la classe d'avui, amb l'Ernest Luz, hem tractat el tema dels "Mecanismes de Defensa".
Aquests mecanismes són dispositius del "jo" que serveixen per a protegir la estabilitat psíquica de les persones i n'eviten el desequilibri.

Ens remuntem al segle XIX, quan ja estava establert el Cognitivisme a l'hora de parlar de les persones. Es parlava de les seves actituds, els seus sentiments... I s'utilitzava el psicoanàlisi com a mètode per a mesurar el comportament humà.

Sigmund Freud, s'interessarà per diversos trastorns que no tenien explicació. Per exemple, els fenòmens histèrics, els quals no tenen base mèdica. Freud s'inspirà en Charcot, que deia que el que no s'hi veu o no pot caminar, en estat hipnòtic si que podia fer-ho. Aconseguiria curar-se, si en estat de vigília recorda algun símptoma de la seva malaltia, és a dir si fa una presa de consciència i accepta i integra el que li està passant.
Breuer exposarà el primer text fundacional de la psicoanàlisi per descriure l'interior. Aquest text serà desenvolupat per Freud.
Per això Freud, deia que hi en la persona hi ha dos estats de consciència excloents.
El conscient s'adona del que li passa i l'inconscient no se n'adona. No tenim clara consciència del que passa a la ment, no hi ha accés directe (És com un Iceberg).

L'esquema que representa a grans trets la nostra ment podria ser aquest:

Conscient /   (preconscient)    / Inconscient

-Cal dir que gran part de la nostra vida la passem en l'inconscient (desitjos, impulsos, experiències, vivències, traumes...). De vegades aflora de manera emmascarada a la consciència, però el que podria passar és que si l'incoscient, va al conscient més del compte, pot provocar un desequilibri psíquic.
    
Freud proposa la teoria de la personalitat:
-ID: és innat (desitjos i impulsos de l'organisme)
-EGO i SUPEREGO (són incorporacions)

L'Id és el principi de plaer, que busca una satisfacció immediata i evita les coses que poden fer mal. Coopera en solitari fins els 2 anys de vida. Ens acompanyarà sempre.
L'Ego és fruit de la interacció amb el medi i es construeix a partir del Principi de realitat (Jo voldria...). Sorgeix a partir dels 2 anys.
Hi ha una dinàmica interna entre l'ID i l'EGO. Si aquesta dinàmica no hi és, el nen quedaria frustrat ja en aquesta edat. L'ID i l'EGO són egoïstes, no es tenen en compte els demés, per això es diu que els nens són perversos i polimorfes. La naturalesa essencial del ser humà és ser egoïsta.
El SUPEREGO té en compte als altres, genera el sentiment de culpabilitat, els remordiments... És la veu de la consciència. Sorgeix als 3 anys.
Finalment, hi ha una dinàmica entre els 3 elements (ID - EGO - SUPEREGO) que determina el comportament humà.
Freud també parla de "Libido" quan es refereix a l'energia vital i global (la major part és de caire sexual) i G.Jung i Adler, tractaven sobre les associacions de paraules (conscient-inconscient, somnis) i van decidir separar-se de Freud quan va començar a fer la teoria de la personalitat.

La teoria del desenvolupament psicosexual:
Són etapes de plaer que s'han de superar, si no, es provoca una fixació o un encallament en una etapa que canviarà el comportament:
Fase oral -> (boca) Fins els 2 primers anys. Si hi ha un encallament li afectarà d'ara en endavant.
Fase anal -> Retenir la retirada d'esfínters li pot suposar danys futurs. És de 2 a 3 anys.
Fase fàl·lica -> Descobrir els genitals i diferenciar nen-nena. És dels 3 als 6 anys. Es pot donar el cas del Complexe d'Edip, on el nen s'enamora de la mare i té por de que el pare se n'adongui. Per això, intenta fer una ambivalència, s'ha d'identificar amb el seu pare perquè si no pot ser que el castri. Sent incomoditat per superar aquest complexe. El nen s'acabarà identificant amb el pare i la nena amb la mare.
Fase latència -> És la maduresa sexual fisiològica que va dels 6 als 12 anys.
Fase genital -> Indica que totes les etapes anteriors han estat superades.
Si s'encallés en alguna d'aquestes fases, es podria explicar el perquè de la Pederastia d'una persona adulta.

Melanie Klein, fa una teràpia del joc simbòlic per tal que els nens manifestin elements inconscients. Aquí els actes quotidians no es tenen en compte perquè no són falsables.

A continuació, Anna Freud, va seguir la teoria dels mecanismes de defensa i va fer un llistat dels seus tipus:
1. Repressió (dels desitjos de l'ID): No permet que aflori al conscient, és experiència guardada.
2. Negació: Es nega un esdeveniment (allò no ha passat, allò no existeix). Es pot fer, però si es tracta d'un mecanisme de defensa, la persona ho nega i s'ho creu ella mateixa, es convenç de que no s'ha produit.
3. Projecció: Veure fora de nosaltres el que hi ha o passa en nosaltres mateixos (No ho assumeixo).
4. Racionalització: Pretén trobar explicacions racionals a coses que passen (A->B)
5. Intel·lectualització: Busco explicacions racionals que protegeixi allò que la persona sent (Per tal que no hi hagi dolor).
6. Formació reactiva: Tenir gelosia i igualment tractar a la persona amb hostilitat.
7. Regressió: Comportament que correspondria a una etapa anterior (Involució).
8. Desplaçament: El que no expresso en un moment, després ho pagaré amb els amics, parella, família...
9. Sublimació: Canalització d'un impuls potencialment perillós. És la base de la intel·ligència emocional.

A part d'això, també se n'ha parlat sempre dels Set Pecats Capitals, que són:
Ira (cargat d'energia) - Luxúria (impuls sexual) - Gula - Peresa (necessitem dormir i somiar) - Supèrbia (ser competents) - Enveja i Avarícia.

A continuació, la Paula Galán, l'Elias Muratet i jo, com a exemple, hem descrit una reacció positiva, com a mesura de defensa sublim, i una
altre de negativa en vers de cada situació:
Ira - Constructiu: Fer, intensament, alguna activitat física en grup, que normalment ens agradi de fer, com ara algun 'hobby' o esport.
 Destructiu: Posar en evidència i ridiculitzar, davant de la gent, a la persona que ens ha ocasionat la ira.
Luxúria - Constructiu: Participar en actes socials, cercant la integració amb el grup i l'establiment de relacions interpersonals-
  Destructiu: Aïllar-se, negar la realitat o considerar-la com a "normal".
Gula - Constructiu: Fer-se donant de sang. Destructiu: Vomitar després dels àpats.
Peresa - Constructiu: Comprometre's amb col·laboracions i activitats socials.
 Destructiu: Dormir en les estones lliures.
Supèrbia - Constructiu: Compartir i oferir les teves facultats en que tanta competència es té, en favor d'un bé social.
Aportació d'aquestes qualitats en un bé comú, com per exemple accions culturals o de barri.
(En funció de les habilitats i competències es podria cercar una activitat més concreta).
 Destructiu: Intentar ridiculitzar als altres.
Enveja - Constructiu: Prendre consciència dels valors, competències i facultats d'un mateix i exportar-les en bé de la comunitat.
Destructiu: Intentar agafar per la força l'objecte de l'enveja.
Avarícia - Constructiu: Estalviar de cara a un objectiu, si fos comú, millor. (En el fons seria gairebé mñes un sacrifici del que
deixés de fer per l'objectiu, que avarícia en sí).
  Destructiu: No ajudar econòmicament als familiars o amics que estiguin necessitats, quan s'està sobrat de diners.

Aquesta classe m'ha servit per reflexionar sobre els meus actes, perquè la majoria de les vegades em regeixo per aquests pecats capitals sense adonar-me'n. Jo estic d'acord amb la Teoria de la Personalitat de Freud, és a dir, que tenim els nostres desitjos i impulsos però que seran canalitzats per tal de no fer mal als demés.
Tampoc sabia que gran part de la nostra vida es desenvolupa a l'inconscient, i gràcies a això entenc certes reaccions que de vegades no he sigut capaç de justificar-les.
També m'ha impactat que la infància sigui un punt determinant per a la futura conducta d'una persona, i que és molt delicada perquè si no, més endavant hi ha greus trastorns conductius.
Quant als mecanismes de defensa com la negació, no sabia que es tractava d'un mecanisme de defensa, sinó que la persona ho feia expressament. Ara ja ho sé i crec que m'ajudarà per tenir més paciència a l'hora de que em neguin una cosa que jo sé que és veritat, perquè per aquest fet he tingut molts problemes, ja que odio que m'enganyin i també odio que em reconeguin el que és veritat després d'haver-ho estat negant repetidament.
Em crida l'atenció també la formació reactiva, que en tenir gelosia en vers una persona, la segueixes tractant amb hostilitat, quan en veritat algú es mor de ganes
d'enviar-la a passeig. Aquests mecanismes són curiosos, i no sabia que formaven part de l'innatesa.

Tercera pràctica

Avui amb el professor Ernest Luz hem fet la tercera pràctica de Fonaments de Psicologia:

Al principi, hem recordat el que vam parlar a la classe anterior, és a dir, sobre l'Esctructuralisme i
 sobre el Funcionalisme W.James, qui s'interessa per com funciona la ment, la memòria, les emocions, la motivació i el llenguatge.
També hem esmentat les tècniques de modificiació de la conducta que es basen en premiar o castigar conductes que es consideren correctes o incorrectes. Actualment, programes de televisió com la "Super nanny" es basen principalment en aquestes tècniques.
A continuació, hem parlat del DSM4, un llibre que classifica els transtorns mentals i ha curat a milions de persones.
Ens hem contextualitzat a l'època d'Ellis i Beck que segueixen el mateix plantejament conductista que Skinner (1904-1990) el qual es fixa en la forma de comportar-se segons la manera de sentir i pensar de la persona.
Però, en el que ens hem centrat en aquesta classe ha estat en els anys 50, quan van aparèixer a el Cognitivisme que es basava en l'esquema "Estímul - Organisme - Resposta - Conseqüència", per a definir la conducta d'un ésser humà, és a dir
per a definir la conducta d'un ésser humà, és a dir, que els homes no som màquines sinó que pensem abans d'actuar, quan estem actuant i després d'actuar.
Els estímuls que rebem de l'exterior passen per un filtre personal i després es produeix una resposta i seguidament conseqüència.
És important comentar que Ellis i Beck, i els cognitivistes no neguen la part instintiva de la persona en sí.
Beck exposa una nova teoria de la depressió, la qual defensa que la forma de pensar pessimista genera un estat depressiu. Pensar, sentir i fer és l'esquema cognitivista que Beck utilitza en la teoria, i a l'igual que els cognitivistes classifica diferents maneres de comportament.
Creuen que sentir és l'esdeveniment activador (a una noia li deixa el xicot), que es donen uns pensaments i unes creences (sóc una perdedora, el necessito...) i unes conseqüències emocionals conductuals (tristesa,furor,estar sense menjar,beure més alcohol...)
Defenitivament les distorsions cognitives (pensaments amb conseqüències negatives en l'estat dànim i conducta)
són per tant uns esquemes equivocats, ja que són desagradables i ens fan actuar de manera no constructiva,
d'interpretar uns fets que generen múltiples conseqüències negatives.
Les principals distorsions cognitives que es donen en una persona són:
-La Generalització excessiva
-L'Abstracció selectiva
-La Polarització
-La desqualificació d'allò positiu
-La lectura del pensament (presuposar fets)
-Endevinar el futur de certs fets
-Magnificació i minimització de coses o persones.
-Raonament emocional, en comptes de racional.
-Etiquetar erròniament
-Autoinculpació (sigui o no sigui legítima la culpa)
-Personalització
-Imperatiu categòric (autoexigència desmesurada, sempre descontent i sempre pendent de l'"haver de fer"

La Roser Perez, la Vicky i jo, la Marta Gironella hem posat dos exemples per a cada distorsió cognitiva:
Generalització excessiva: Suspenc un examen a la Universitat, no em treuré la carrera.
     La meva amiga arriba tard, tothom arribarà tard quan quedi amb mi.
Abstracció selectiva: Faig una exposició oral i m'entrebanco en una paraula, per tant, tota l'exposició oral sortirà malament.
        Un professor em contesta malament, això vol dir que no li caic bé.
La Polarització: La meva amiga m'explica una mentida, llavors tothom és mentider.
   Actualment no tinc parella, per tant seré sempre soltera.
La desqualificació d'allò positiu: Tot i haver estudiat durant quinze dies, m'ha anat bé i penso que tot ha sigut sort o casualitat.
       La meva amiga m'abraça i m'agrada que m'ho fagi, però segur que  em vol demanar quelcom.
La lectura del pensament: Em fa vergonya plorar perquè les meves amigues em veuran dèbil.
     No vaig a sopar perquè segur que no m'hi volen.
Endevinar el futur de certs fets: Segur que si li dic a la meva mare que m'acompanyi al centre comercial, dirà que no en té ganes.
      No li demano els diners al meu company perquè segur que no en té.
Magnificació i minimització de coses o persones: M'agradaria treballar en una discoteca però no tinc el curriculum com per que m'agafin perquè
       és una discoteca guai i no seré prou per a ells. (minimització)
       Conec a un noi a la primera cita i no voldrà tornar a quedar amb mi perquè és molt culte, amb gran poder adquisitiu
       i d'una bona familia i jo sóc de familia pagesa, no tinc treball i disposo només dels estudis bàsics. (magnificació)
Raonament emocional: M'aixeco trista i el dia m'anirà malament.
       Ahir vaig explicar-li a la meva amiga un problema, avui no m'agafa el telèfon perquè sap que estic trista.
Etiquetar erròniament: Aquest porta un jersei Lacoste, segur que és un "pijo" repel·lent.
         La meva pacient no ha dinat, segur que té un trastorn alimentari.
Autoinculpació: Hem fet el treball en grup, hem suspès i crec que ha sigut la meva part la que no estava bé.
  Els meus pares s'han divorciat perquè em porto malament.
Personalització: Sempre arribo d'hora per agafar el tren i aquest sempre arriba tard, i avui que el tren arriba puntual el perdo perquè jo arribo tard.
   Un conductor ebri m'ha atropellat i penso que és perquè jo no he vigilat a l'hora de creuar el carrer.
Imperatiu categòric: M'he de treure la carrera amb un 10 perquè si no, seré una fracassada.
       No hauria d'haver sortit perquè la nit ha sigut un desastre.

Aquesta pràctica m'ha semblat molt interessant ja que, el professor Ernest ens ha ensenyat les distorsions cognitives, uns pensaments amb conseqüències negatives en estat
d'ànim i en la conducta que en un moment donat poden passar-li a qualsevol, però si aquests es presenten molt sovint, ja es parla d'una conducta depressiva amb poca autoestima.
Crec que coses com autoinculpar-se per alguna cosa que ha sortit com nosaltres no volíem o desconfiar de la gent (etiquetar erròniament)
són pròpies de situacions rutinàries. Per això, al meu grup i a mi ens ha estat fàcil donar exemples d'aquestes distorsions, perquè en moltes d'elles ens hi hem
sentit identificades ja sigui per la pròpia experiència o per la gent del nostre voltant.